La comunicació és un dret que tenim les persones gràcies a la qual la humanitat pot evolucionar. Quan érem canalla, tots havíem flipat amb els dos gots de plàstic units per un fil o amb els walki-talkis; ara que amb els estris actuals ens podem comunicar amb naturalitat amb uns aparells que s’anomenen mòbils, que no necessiten cap gran infraestructura comparat amb el que hi havia fins aleshores, el telèfon tradicional de fil, i que aquests són a l’abast de la majoria de la població, com acostuma a passar en els darrers anys amb els temes de consum socialitzats que eren propis dels governs per la seva envergadura i per la seva dependència del ciutadà han passat a mans dels quatre elegits pels governants (monopolis encoberts) i el negoci de tots passa a mans privades gràcies als polítics que d’aquesta manera segueixen arreplegant una suculenta part del pastís i deixen la mala fama a l’empresari sense escrúpols de torn. El que hauria de ser un dret sense cost, com anar pel carrer, passejar, anar a la platja, etc. passa a ser el negoci del segle. Heu comptat el que us gasteu cada més tota la família en telefonia. Multipliqueu per les famílies que puguin haver-hi al país (afegiu-hi set ceros), i veureu els ingressos mensuals que aporta aquest “dret del ciutadà”.

I ara bé la cirereta, l’iPhone, que com que encara no hi ha informació no puc opinar amb coneixement de causa (la informació sortirà el dia abans perquè el ciutadà no pugui pensar gaire i l’adquireixi, potser de franc, de manera compulsiva), però si és certa l’exclusivitat de dos anys per part de Telefònica, si el regalen, si la quota mínima serà de 30 euros mensuals, si s’haurà d’activar a la mateixa botiga, si tens recàrrec si es baixes més o menys megues, si…

Ho tinc clar, jo no l’actualitzo. Seguiré a la clandestinitat i si molt m’interessés un terminal pel motiu que fos, me n’aniria a França a comprar-lo lliure.