*Informàtica: Tot el que es fa des d’un ordinador.

A nivell de carrer hi ha la creença de que la informàtica és fàcil. És fàcil per als demés, hom s’hi exclou. A la botiga hi tinc un petit laboratori del que s’estil·la als nostres pobles i ciutats. Hi ha dos prototips, el que s’ho fa ell (mira el que he fet sense tenir-ne ni idea) i el que ho fa fer (això fet amb ordinador ha d’estar xupat).

Els primers, que per fer un fulletó (un fulletó mal fet), s’hi tiren tres, quatre, cinc hores i accepten el resultat final perquè l’han fet ells, mentre que aquests mateixos quan el feien fer per un professional (el qual hi dedicava mitja hora per fer el mateix) sempre hi trobaven pegues i no paraven de fer petites esmenes xorres per demostrar que eren molt exigents amb el que volien.

El segon prototip de personatge, més perillós, és el que proposa la tasca a fer però no la fa ell, sinó els demés. Acostuma a ser el cap d’una empresa o en l’exemple d’avui els mestres (que no deixen de ser un cap d’empresa).

Us poso l’exemple que m’ha fet escriure aquest comentari.

Es presenten a la botiga unes estudiants d’estètica per imprimir un treball d’escola, una revista que parla d’estètica, feta pàgina a pàgina (48 pàgines plenes d’il·lustracions) amb dos programes, el Word i el PowerPoint i volen que els hi lliuri una revista acabada (compaginada, en A/3 plegats). Està força ben feta la revista tenint en compte que l’han fet futures esteticistes. Ens posem a fer pdf’s per poder-la maquetar amb un programa de maquetació. Tots els pdf’s de powerPoint donen problemes i tota la feina que se’ls hi havia pressupostat per dedicar-hi una hora es va allargar dos dies. Quan els hi comuniquem a les noies que hi hauria un augment de preu (simbòlic donades les circumstàncies) per tots els problemes que havien sorgit, es van molestar. Va ser l’hora de preguntar-los-hi si eren alumnes de disseny o d’arts gràfiques i em van respondre que no, que eren estudiants d’estètica. Els hi vaig dir que com era que es complicaven tant la vida en voler fer una revista que més aviat era un treball pels estudiants esmentats, i em van respondre que el mestre els hi havia exigit que fos una revista  i que li havien de presentar en format de revista. Vaig quedar al·lucinat. Un mestre que vol que els alumnes facin una revista sense donar-los-hi les eines adequades per fer-la i que de segur que ell ni s’ha molestat en provar de fer-ne una per veure les dificultats que comporta, perquè… es suposa que ha de ser molt fàcil fer una revista amb ordinador. Resumint les suposicions del mestre les vam pagar les alumnes i els professionals que hi havíem al darrere esmerçant hores i hores en una feina que no era correcte i que les alumnes no tenien perquè saber-la fer malgrat que hi van posar tot el seu temps  i tota la seva voluntat.

Toc d’atenció al mestres. No feu fer coses que vosaltres ni tant sols heu provat de fer, perquè us sembli que la informàtica és fàcil…

També denunciar des d’aquí als mestres docents de disseny gràfic  (no vull generalitzar amb aquesta afirmació, però m’hi trobo tot sovint) que, fan fer o deixen fer treballs amb un programa de dibuix vectorial que es diu FreeHand, MX el qual des de 2003 no es desenvolupa (malgrat que és una llàstima i una gran pèrdua, fa 5 anys que és mort i un i mig que és enterrat). L’alumnat no pot treballar amb software que no existeix al dia d’avui. Senzillament és una qüestió de dignitat.