Ahir dissabte em va caure a les meves mans un suplement de La Vanguardia, La Vanguardia.es on la portada era dedicada a “La Cultura Apple”. La signava una tal Cristina Sáez i vaig cometre l’error de llegir-me l’article.

La veritat és que em va tocar la fibra tot ell per les afirmacions que la Cristina feia dels que comprem “ferro” d’Apple.

Us podeu llegir l’article al link que he adjuntat, però no crec que valgui gaire la pena. Us escriuré unes quantes perles perquè sapigueu de que va (els macaires ja hi estem acostumats de sentir sempre el mateix rotllo als forums, però a La Vanguardia…):

He de dir que la Cristina fa un article ple de cites que no són seves les quals donen l’opinió dels seus autors sobre l’iPhone i sobre Apple en general (cites fora del seu context). Hi ha cites que no són certes i per tant indignes de ser publicades en un rotatiu com La Vanguardia. La aportació de la periodista autora de l’article només és per dir una cosa tant profunda com que qui es compra un iPhone o qualsevol article d’Apple és que té el coco menjat per l’evangelitzador d’en Jobs. Parlant en plata que som imbècils i que no tenim la llibertat de triar sinó que en Jobs decideix per nosaltres.

Ara me’n vaig del tema però això em sona en plan ideològic al que els espanyols pensen de les minories que pensem diferent (nacionalistes), tots tenim el coco menjat pel Carot de torn i no som lliures per triar. Però també som uns nazis perquè no seguim a la majoria (ramat espanyol). Torno a rotllo.

Ella només hi posa el començament que us adjunto, el final i les dades tècniques de l’aparell.

Piensa en esto: cuando te regalan un iPhone te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire. No te dan solamente el iPhone, que los cumplas muy felices y esperamos que te dure porque es de buena marca, de Apple, garantía de calidad; no te regalan solamente ese menudo picapedrero que llevarás en el bolso, en el bolsillo, bien sujeto para que no se pierda, que pasearás contigo y lo mostrarás ufano a los amigos. Te regalan -no lo saben, lo terrible es que no lo saben- un nuevo pedazo frágil y precario de ti mismo, algo que es tuyo pero no es tu cuerpo. Te regalan la necesidad de mirarlo, de consultarlo, de usarlo, de controlarlo. Te regalan el miedo a perderlo, a que te lo roben, a que se te caiga al suelo y se rompa. Te regalan la tendencia de comparar tu móvil con los demás móviles. Parafraseando el cuento del reloj del escritor argentino Julio Cortázar, no te regalan un móvil, tú eres el regalado.

El que em fa més gràcia d’aquest començament tant literari i rimbombant és que l’autora vol amagar que està dient imbècil a l’usuari de l’iPhone de manera directa i comença el seu raonament dient que te’l regalen!!! Si et regalen un iPhone amb el número del teu compte corrent al contracte de dos anys amb Telefònica això no és un regal, això és un càstic diví, és una maladicció. Però ja sabeu, els usuaris imbècils no són lliures per triar, els hi regalen i després n’estan orgullosos perquè l’evangelitzador així ho diu.

“A mí me lo trajo mi hermano de Estados Unidos”, explica Carles Castro, fotoperiodista de este diario, mientras lo muestra orgulloso. Hackeado y con los menús en inglés, sin posibilidad de disfrutar de los servicios que ofrecían las compañías de telefonía móvil a sus abonados, pero, tanto da.

Un altre

¿qué es lo que tiene el iPhone para que millones de personas en todo el mundo suspiren por él, para que sucumban a sus encantos, para que caigan rendidos ante sus promesas, para que lo deseen, para que les haga perder la cabeza por completo, para que se haya convertido en un must have,para que, incluso mucho antes de que se comercializara en sus países, hayan pagado fortunas para que algún turista con ánimo de lucro se lo traiga de Estados Unidos, a pesar de saber que no podrá utilizar la mitad de sus funciones? ¿Qué tiene el iPhone para provocar tal expectación, para que miles de personas se confiesen devotas sin atender a razones técnicas o de utilidad?

El ventilador de la Cristina va a tot drap i escampa merda a tort i a dret…

Gran parte del éxito de Apple se debe a que Steve Jobs se ha encargado de transmitir el mensaje de que con sus aparatos no sólo podrás escuchar música, conectarte a internet o redactar un texto, sino que te diferenciarás de los demás. Como ocurre con otras grandes marcas, como Nike, BMW, Starbucks, Apple no vende productos, sino estilos de vida”.

Aquesta em toca més els collons

Desde que irrumpió en el mercado en los años 70, lo cierto es que la compañía de la manzana siempre ha contado con una cohorte de embajadores en todo el mundo, clientes satisfechos y totalmente seducidos que la promocionan en las redes sociales, en los blogs, en los foros. Apple es una religión que cada día cuenta con más conversors o switchers,en el argot Mac, y el iPhone se ha convertido en la nueva divinidad. “Los usuarios de Apple son evangelizadores de la marca. Les gusta hablar del producto que tienen y lo muestran, orgullosos; no atienden a razones técnicas o de utilidad.

que la culpa de todo la tiene el iPod, que fue el primer gadget que provocó que de forma masiva millones de personas se dejaran seducir por la manzanita. A fi nales de los 90, Jobs le encargó a su diseñador de producto, Jonathan Ive, responsable de la imagen fi nal del iMac, del iBook y del Power Mac, que creara un reproductor de música digital. Fue así como nació el iPod en octubre de 2001…

Aquí ja arriven falsetats importants (però, com la majoria de l’article -copiar i enganxar- no les diu ella)

“Cuando dejó de producir lo que insistentemente quería, que eran los ordenadores, y empezó a apostar por los dispositivos portátiles, como el iPod, Apple comenzó a experimentar una remontada muy fuerte – considera el experto en nuevas tecnologías Héctor Milla, al frente de BalzacTv-. Consiguió que ansiáramos llevarnos la música a todas partes”.

Aquí resulta que Apple ja no fabrica ordinadors, i jo sense enterar-me’n de la pel·lícula. Bé aturo el ventilador. Com veieu és una periodista contemporània, del que es porta…

Per rebatre a la Cristina només he de dir que si faig servir productes d’Apple és perquè funcionen, perquè com a persona lliure he pogut triar entre el que hi ha al mercat i trio un Apple com a màquina, i no m’he equivocat; no perquè ho digui en Jobs.  Pel que fa al software, MacOs és un sistema intuitiu, molt personalitzable i que amb pocs clics fas la feina, amb una filosofia molt clara: un sistema operatiu és per facilitar la vida al seu usuari (aquesta és la premisa d’Apple). Pel que fa a les màquines porto comprats entre trenta o quaranta Macs des de l’any 1991 (el segle passat), i han estat funcionant dotze hores diàries durant 3-4 anys seguits, només se me n’ha espatllat un. Crec que el que us dic és definitiu. Que són el doble de cars que altres màquines és veritat però a curt termini surten tirades de preu (una falla mecànica en 48.000 hores de feina).

Cristina, creus que em compro un iPod, perquè és maco? Perquè l’ha dissenyat el Jonathan Ive? No. Em compro un iPod perquè és ciència ficció, perquè puc dur al damunt la música de la meva vida, puc trial la cançó que em plagi, puc compartir la cançó en el moment precís, quan em diuen ara escoltaria qualsevol peça i li puc dir doncs té, i amb quinze segons puc fer realitat el seu desig i m’ho agreeixen amb la mirada, tinc la certesa que vaig fer una bona compra. I perquè no un altre marca? doncs perquè l’aparetet té un collons de rodeta que (no hi és per fer bonic) et fa trobar una cançó en un obrir i tancar d’ulls, perquè el puc trobar de no sé quantes gigues, perque em serveix com a disc dur extern i fins i tot com a disc d’arranc extern sense perdre les seves qualitats de reproductor de música. No és al·lucinant. No es que en Jobs m’estigui venent la moto, ho he provat i funciona, sempre funciona.

iPhone: El meu ve de la Xina i el turista que me’l va portar es va enriquir, però dels meus agraïments. Perquè em regalo un iPhone? Doncs perquè és com tenir una navalla suïssa. El compro per no dur l’iPod a la butxaca, per no dur una PDA,  per poder dur les fotos dels meus de la cartera, per no portar el vídeo al damunt, per no portar la càmera fotogràfica penjada al coll, per no dur el GPS a la motxilla, per no portar un rellotge amb calculadora, per no portar la play, Per no portar llenterna, per no portar llapis USB, per no portar… (puc seguir anomenant les pràctiques aplicacions de la Apple Store, de Cydia o de Installer), per poder navegar per internet com em plagui, veure el meu correu via wi-fi, i… se m’oblidava per trucar per telèfon que per cert és la única cosa que no faig servir gaire ja que oficialment no tinc mòbil, només el faig servir quan és imprescindible.

Aquesta navalla suïssa em va de collons Cristina Sáez (sento que els arbres no et deixin veure el bosc) i he de confessar que com que és ciència ficció l’ensenyo als amics perquè m’agrada compartir amb els amics les coses que m’agraden a mi. Per cert Cristina, el que no faria mai seria regalar-ne un amb contracte.