Aquesta setmana el meu iPhone cumplirà un any d’edat. Per celebrar-ho he pensat que us podria explicar com va anar tota la moguda per poder aconseguir-lo. Té un final amb sorpresa…

Ara deu fer un any i escaig li vaig encarregar a un client i amic que em fes arribar un telèfon de Hong-Kong ja que se n’anava a la Xina passant per aquesta ciutat. Ell hi anava per negocis i li vaig demanar que si es topava amb un aparell que s’anomenava iPhone me’l comprés, no importava el preu. Ell em va demanar informació sobre l’aparell i jo li vaig explicar, així per sobre, les prestacions màgiques que tenia l’iPhone d’ara fa un any, parlo en passat perquè a dia d’avui ja hi ha molts telèfons que fan coses semblants. Ell em va comentar que ho tindria en compte i que ja em trucaria quan arribés del viatge. I així va passar una setmana i escaig fins que vaig rebre la trucada promesa per fer-me arribar males notícies. Em va comentar que no me l’havia dut perquè només en va poder aconseguir dos, un per ell i un per la seva dona i que ja havia quedat amb els xinesos que quan en tornessin a tenir n’hi farien arribar un parell, un per mi i un altre per un familiar seu. La veritat és que em va tocar el collons, quina barra, ell no sabia el que era un iPhone abans de que jo n´hi parlés i la seva dona menys encara. Ella se’n va enamorar quan el va poder tocar a la botiga de la Xina (a Hong-Kong no en van trobar). Em va comentar, tot preocupat, que l’havia actualitzat per accident (el seu) i que no li funcionava. Li vaig dir que me’l fes arribar que li faria el “jailbreak” i me’l va portar. Ho va fer amb presses ja que el següent cap de setmana havia d’anar-se’n de fira i se´l volia endur per “fardar” de telèfon. El dilluns a la tarda ja el tenia a les mans i els vaig poder engegar sense poder anar gaire més lluny. Em vaig posar a cercar per per la xarxa com desbloquejar un iPhone i me’n vaig adonar que no hi havia cap programa que ho fes de manera automàtica i vaig haver de buscar-me la vida. Dilluns a la una de la matinada vaig acabar de fer un procés trobat per internet que semblava que funcionava i que va fracassar davant el somriure de la meva dona. Dimarts, també a quarts de dues, una segona temptativa va acabar amb un final no satisfactori, davant el somriure de la meva dona. El dimecres, després d’haver-lo virginitzat, vaig aconseguir fer la primera trucada amb l’iPhone, tot orgullós, davant el somriure de la meva dona. Funcionava!!! Acabava així el desbloqueig que havia durat més de 15 hores de dedicació (la informació era confusa i jo un passerell remenant-la). Com que m’agrada el suspens i donar sorpreses al personal, vaig dir-li a l’amic, el qual m’havia anat trucant dues o tres vegades al dia per demanar-me si hi havia avenços… (el molt torracollons), que no me ne’n sortia i que coneixia un lloc a Barcelona que el desbloquejaven. Em vaig posar d’acord amb la meva dona perquè li fes una trucada al telèfon mentre fos amb mi per donar-li la bona notícia del seu funcionament en plan sorpresa. I el tio se’n va anar a la fira amb el seu telèfon, feliç com un tornavís, i jo seguia cabrejat i sense el meu iPhone. Passada la fira em va dur el de la seva senyora esposa perquè també li alliberés. Vaja, vaja, ja havia tocat dos iPhones però cap d’ells era el meu…

Amb tot l’enrenou de jailbreaks i iPhones, el meu amic va tenir diversos làpsus a l’explicar la història de com els va aconseguir que em van mosquejar i em van fer pensar que hi havia quelcom que m’amagava… Després de pensar-hi diverses vegades li vaig comentar a la meva dona que tenia el presentiment que el meu “amic” em tenia preparada una sorpresa pel dia 3 de novembre (el meu aniversari). Ella em va contestar que si jo estava malalt… però jo cada dia que passava n’estava més convençut. Bé, va arribar el dia 3 i al matí ningú em va trucar… a la tarda tampoc… i al vespre… tampoc. Després de sopar, jo estava abatut, (un any més a l’esquena i a més a més sense el meu iPhone), la meva dona i el meu fill em van donar el seu regal. Un paquet com una caixa de sabates però més petit. Donat que la originalitat pels regals de la meva dona brilla per la seva absència, vaig agafar el paquet convençut que era un altre cotxe d’scalextric per la meva col·lecció, l’obro i ai, collons, era la caixa d’un iPhone. Obro la caixa i dins hi havia un mòbil de joguina de color verd lloro. Vaig mirar a la meva mitja taronja amb mirada assassina. Allò ja era massa després de tot l’episodi, a sobre enfotent-se’n de mi als morros vaig pensar, el meu amic li ha passat la caixa i ara me’n regala un de joguina… En plena efervescència d’adrenalina apareix el meu fill amb un iPhone de veritat a les mans. No m’ho puc creure!!! estic somniant? No van passar ni deu minuts que truquen a la porta i es presenta el meu amic a casa i ell i la meva dona es van petar el cul de riure davant meu i jo amb cara de pòker i es estat de xoc.

Bé, la veritat és que durant forces dies després em va quedar un regust amarg del regal, em van fer patir durant deu dies, deu dies remenant iPhones que no eren meus com un babau. La meva dona encara riu quan comentem el tema: vas estar dormint amb ell durant deu dies, el tenia amagat a la capçalera del llit.