La setmana passada vaig llegir un article que publicaven a fac-mac, d’un tal Bob Sutton que vaig trobar molt interessant i que no té desperdici. L’article està associat a Steve Job, a Apple i a la filosofia de l’empresa, però és projectable a qualsevol gran empresa o col·lectiu associatiu emprenedor, ja que en la aglutinació de cervellets i ambicions, es generen quantitat de bones idees. He anat al bloc d’aquest tal Bob Sutton i us l’he traduït al català amb l’ajud de Google. Si domineu l’anglès suposo que sempre és més interessant llegir l’article original.

La intel·ligència d’Steve Jobs: És important saber matar bones idees

Huggy Rao, Perry Klebahn, Kerry O’Connor, un grup de persones de l’Escola d´Stanford, i jo estem fent els preparatius pel “Customer-Focused Innovation”, una diada cultural que celebrem els darrers anys. Aquest és el tercer any i jo vaig recordar la meva assistència a una conferència feta en algun any anterior d’un executiu (no diré el nom de l’empresa, com es va fer aleshores, perquè no hi hagin problemes), el qual va explicar una xerrada que va tenir Steve Jobs amb un grup d’executius influents.

El més interessant que recordo és que els hi comentava que l’assassinar males idees no és una cosa gens difícil, moltes empreses ho fan i fins i tot a les males empreses se’ls hi don bé aquesta pràctica. Jobs argumentava el següent: El què realment és difícil -és l’aspecte diferenciador entre una empresa i una gran empreses- és el matar un nombre suficient de bones idees. És clar que per les persones que han tingut aquestes brillants idees, se les estimen i no volen que caiguin en l’oblid. Però perquè una idea lluminosa tiri endavant es necessiten una gran quantitat de recursos, temps i atenció, per la qual cosa només unes quantes idees poden desenvolupar-se de manera plena. L’èxit de les empreses va en funció de la seva duresa o sang freda per matar un munt de bones idees per tal que les poques que sobreviuen tinguin l’oportunitat d’assolir el seu ple potencial i es puguin aplicar i desenvolupar de manera correcte. També voldria afegir que aquesta premisa també s’aplica al disseny i desembolupament dels bons productes. Si tota bona idea s’inclou en un producte, aleshores el resultat és una terrible i confusa experiència. (Aquest sembla ser el problema amb la darrera versió de Microsoft Word, ho fa tot, per la qual cosa, per tant, és molt molest i confús d’utilitzar.)

Si portes aquest argument a la seva conclusió lògica, significa que les empreses innovadores s’haurien de guiar per d’aquests dos raonaments:

1. Quantes bones idees són desades al calaix de l’oblid? (Si el nombre d’aquestes no és gaire alt, és una mala senyal.)

2. Els pares d’aquestes idees es queixen, s’enfaden, es cabregen? -o fins i tot abandonen l’empresa-, perquè les seves bones idees són oblidades? (La idea és que si no hi han queixes d’aquests tipus, vol dir que no n’estan matant les suficient. Les queixes, i fins i tot els abandonaments de l’empresa per aquest motiu, no són del tot dolents. Però si hom no es queixa, és un signe pitjor. La creació d’aquest tipus de frustració és un desafortunat subproducte d’un procés d’innovació efectiva i si la gent que genera aquestes idees no té prou orgull o la suficient confiança per manifestar-se molesta quan les seves idees innovadores són assassinades, llavors alguna cosa no rutlla a nivell personal o en la seva manera de raonar, ja que el procès normal i natural és l’inconformisme.)

Aquestes dos paràmetres poden o no poden funcionar, però tenen un sentit i són o poden ser convincents donada l’experiència i el tarannà de l’orador.

El seu argument també s’ens fa palès en la nostra experiència en l’ensenyament a l’escola -els grups que solen fer els pitjors treballs són els que tenen massa idees i no en maten les suficients, per la qual cosa no fan un treball digne o decent en cap aspecte. Els grups que no poden matar les idees força sovint també pateixen de la mala dinàmica de grup, ja sigui perquè els inspiradors de les bones idees no permeten que el grup les descarti, o perquè al grup se li fa difícil el parlar, afrontar i decidir quines idees s’han de matar i quines s’han de desenvolupar, la qual cosa fa que s’esdevingui un  fracàs col·lectiu. Perry Como comenta als nostres estudiants, que arriba un punt en el procés en el qual esteu treballant que s’han de matar les idees que heu alimentat i que tant heu arribat a estimar, malgrat que això sigui molt dolorós.