Aclariment: La il·lustració no fa referència a la pel·lícula origen d’aquesta entrada sinó que és la metàfora de la indefensió dels infants davant la televisió en aquest país.

Ahir a la nit, de dos quarts d’onze fins a la una del vespre, amb un parell o tres de lots d’anuncis de 20 minuts cada un d’ells, l’últim a tres minuts pel final de la pel·lícula*, van fer la pel·licula Cercant Nemo, apta i adreçada als més menuts de casa. El meu fill sense ser un model pels nens de la seva edat se n’ha anat a dormir minuts abans de que comencés.

*Tot el que he dit fins l’asterisc, passat l’hora del començament de la pel·lícula i el seu títol, m’ho he inventat, però estic segur de no equivocar-me de gaire perquè el que exposo desgraciadament és norma.

És vergonyant i provocador (almenys per mi) la política espanyola pel que fa als espais lúdics pels infants, nens, adolescents i adults. Mentre que l’horari infantil és ocupat per pornografia adulta: ¿Que está pasando?, España en Directo, Diario de Patricia… especials per idiotitzar espanyols, perquè no es sentin tant desgraciats escoltant les desgràcies dels demés, esperoguint-los i xafardejant amb la vida privada del famosos que per audiència i diners són capaços de vendre els seus fills, separar-se 27 vegades de la seva parella o vomitar merda de qui sigui per tal de xupar càmera. Després segueixen els telenotícies explicant més del mateix morts, assassinats, terrorisme, violència i per últim a quarts d’onze la pel·lícula infantil adreçada als més menuts que demà no han d’anar a l’escola i es poden llevar abans de dinar si convé, preparant-los per quan arribin a adolescents, ja que després toca el “botellón” i el anar-se’n al llit a l’hora d’esmorzar. Tot aquest ambient putrefacte es nodreix d’ell mateix com un peix que es mossega la cua, les teles ho fan perquè deuen tenir comprovat que algú se’ls mira més que si fan qualsevol reportatge de Nationale Geographic o qualsevol debat amb gent competent sobre un tema d’actualitat, i així anem, amb uns nivells culturals a la cua d’Europa i en caiguda lliure.

Dins d’aquest panorama tant desalentador, el govern català (ignoro si el basc també té mecanismes semblants), munta un ens anomenat Consell de l’Audiovisual de Catalunya per regular la teleescombraria i els drets dels televidents o sigui dels ciutadans. Però tots aquests esforços queden descafeinats ja que apart de boicoteig de TV3 al país valencià, el cafè per tothom només arriba per rebaixar competències en els governs autonòmics però quan es tracte de guarir al ciutadà de la porqueria televisiva ningú còpia les propostes no sé si dir modèliques o interessants de les autonomies més odiades. D’aquesta manera per molt  que els catalans ens esforcem en educar amb els nostres mitjans, els espanyols fan una contraoferta de claveguera. La solució és la regulació familiar de la caixa tonta, es decideix entre els components de la família que podem o que no podem mirar i es cerquen altres camins de lleure que no sigui el de la televisió per les hores mortes.