La saga de les pel·lícules de Matrix em va agradar pel seu contingut conceptual, deixant de banda l’excés de violència, i les he baixat d’internet per anar-les veient de tant en tant. El diumenge també vaig baixar un torrent de l’última del 007, i ho lligo amb el comentari del bloc cercantawally.net, dient que aquest Bond, James Bond, és excessivament gèlid, una cosa és ser dur, o anar de sobrat i l’altre és que el personatge no tingui atractiu pel seu distanciament del merament humà (jo em quedo amb l’heroi Bruce Willies que es fa estimar per les patacades que rep sense pràcticament dir ni mu).

També vaig actualitzar l’iPhone, amb petits problemes o no tant petits. Em vaig animar de fer-ho perquè llegia a internet que actualitzant-lo per iTunes i després colant-lo amb Pinya, el tenies actualitzat i conservaves bona part de l’aroma de la seva configuració inicial. En el meu cas, el meu es va entossudir i no va voler actualitzar-se. Vaig haver de restaurar-lo (per enèssim cop), uf!!!, vinga torna a deixar-ho tot com estava. Em va quedar la moral com el cos del pobre Willie després d’una sacsejada del dolent de la pel·lícula. Un cop acabat tot el procés de restauració vaig haver de fer de Bond, James Bond, perquè la Laura ja se n’enfotia: “Què, ja t’has tornat a carregar el telèfon?” “No, que va… tot està controlat, l’estic personalitzant…” Si voleu que us digui la veritat, el que em va moure a actualitzar-lo tant ràpid va ser perquè no em funcionava bé la localització dels Mapes i em volia treure la creu del damunt, no suporto tenir petits problemes “xorres” pendents (els grossos tampoc), però quina va ser la meva sorpresa al comprovar que el misteri d’estar a Caracas persistia, no era culpa del meu mòbil, horror! Us explico, quan em localitzo a casa (sí, de vegades, perquè negar-ho, em trobo perdut i m’haig de cercar), sóc a Caracas i quan ho faig a la feina sóc a Sabadell. He sospitat de l’ascensor, però a l’anar a demanar sal a la veïna del davant em respon amb un perfecte català sense cap accent sudamericà, també he estat revisant el marc de la porta d’entrar a casa per veure que no fos allà l’artil·lugi que m’engoleix, em desmaterialitza, em virtualitza i m’envia a viure a l’Amèrica Central, prop del triangle de les Bermudes, per cert, sense jo adonar-me’n, més o menys com a Màtrix, que agafant el telèfon van on volen. No m’ho puc acabar d’explicar. Posats a triar, potser m’agradaria més anar a parar a un lloc més exòtic i perillós com per exemple a les costes de Somàlia. Ara m’entretindré vaiam si el puc configurar…

De fet, si trec el cap per la finestra segueixo contemplant un carrer de Sabadell(?)