Malgrat la por i el fet dels acomiadaments derivats de la crisi, la caiguda de la borsa i les reunions a nivell internacional per trobar una solució pel final del capitalisme, sempre es troben aquelles paradoxes que confirmen la regla i que de vegades vénen de gust comentar. Hi ha un vailet que vol acomiadar-se de l’empresa “i” per anar-se’n a treballar a una altra empresa “a”, i l’empresa “i”, lluny d’estar contenta per haver de pagar un sou menys en temps de crisi, posa una demanda a l’esquirol i a l’empresa “a”, perquè no vol que aquest marxi. És com un final de parella dels dolents, quan l’un vol marxar i l’altre no vol que marxi, sempre es genera mal rotllo (com a cosa millor) o si anem al límit, és quan surten pels telenotícies i engreixen les estadístiques de les morts per violència “la maté porqué era mia” (ja pixo fora de test). O sense ser tant tremendista l’aprenent que marxa d’una empresa quan ja té uns coneixements que el faran volar tot sol o perquè ha rebut alguna proposta més ambiciosa.

Aquest és el cas de l’aprenent Mark Papermaster que ha acceptat una proposta de feina d’apple (amb aquest nom qui no el contracte), i ha deixat l’empresa iBM. Aquesta s’ha enfadat molt perquè aquest aprenent sap i té massa coneixements d’IBM i no vol que treballi en una empresa que pugui ser competència seva al·legant que s’emporta coneixements vitals, secrets inconfessables i que quan va entrar a l’empresa fa 26 anys va signar un paper conforme si mai la deixava no podia treballar durant almenys un any en una empresa del ram. El jutge té una bona papereta. Encara que IBM té raó, ella ha format, ensenyat i experimentat a l’aprenent i a canvi l’aprenent, malagraït marxa ell i els seus coneixements a la competència, aquesta és una història que es repeteix centenars de vegades cada dia arreu del món. És obvi que si marxa és que no hi està suficientment bé. Molts de nosaltres esmercem temps i diners en coses que només ens aporten satisfacció moral i moltes despeses, però la satisfacció moral, és un bri de felicitat i la felicitat no té preu.

Aquesta setmana el jutge afirma que Apple és competència directa d’IBM i que aquesta té raó en sentir-se perjudicada (embolica que fa fort). Si Papermaster fos un disc dur no hi hauria problema, sobreposaríem 24 cadenes de zeros a tot ell i se’n podria anar a Apple o a on volgués amb la ment amb blanc (bé, deixaríem algun sector intacte perquè almenys reconegués a la dona i als fills, no hem de ser males persones), però ell no és un disc dur. Això també passa amb les idees, tu deixes de creure amb la meva idea i n’adoptes una altra que és competència de la meva i si a més a més aquesta no és la idea majoritària o no és la que té el poder, o sia la força, només hi ha un camí a seguir, ja que ni les menjades de coco, ni les tortures faran que aquesta idea desaparegui i és quan arriba el genocidi (mort, camps de concentració al cul del món, cadena perpètua), si no pots amb les idees sobreescriu ceros al cervell o fes-les desaparèixer i tot solucionat, un menys a evangelitzar. El lliurepensament ja fa temps que comença a ser perseguit pel poder i ara amb el cas de Pepermaster inclús el mateix lliure mercat de “el fi justifica els mitjans” sembla que no sigui tant lliure. Si Apple vol a Papermaster pels seus coneixements i Papermaster vol Apple perquè li posa un projecte llaminer que no tenia a IBM qui podrà impedir que els enamorats s’entenguin, el jutge? Li posaran un espia (com al Josep-Lluís Carot Rovira)? El tancaran a la presó durant un any perquè no es faci el trànsfuga? i tot per un paper que va signar ara fa 26 anys? Si apliquem aquest document a la Llei de Moore*, una llei que va lligada a l’evolució de la informàtica (i per tant afecta a IBM i a Papermaster), que va ser formulada l’any 1965 i s’ha anat complint fins els nostres dies, el senyor Papermaster no pot treballar en una empresa del ram al deixar IBM durant el temps de 7,7 segons (he arrodonit les xifres).

Resumint, el senyor Papermaster pot fer el que vulgui perquè és un home lliure i si té massa coneixements, IBM hauria d’haver tingut previst el que ha passat i no haver-li donat tanta informació i si la informació la ha generat ell, qui està de sort és IBM per haver-lo tingut durant 26 anys. (en el fons sempre és una barreja de tot, “tot és relatiu”).

*La Llei de Moore és una llei que no sembla gaire científica però després de quaranta-tres anys segueix vigent i es segueix complint. Aquesta diu més o menys que cada 18 mesos és doble la quantitat de circuïts integrats en una unitat de superfície. En altres paraules cada 18 mesos es necessita la meitat de l’espai per tenir-hi una mateixa cosa o el que és el mateix, el hardware ocupa la meitat del lloc que ocupava fa 18 mesos.

Cercant la il·lustració de la portada de Supertramp m’he topat amb aquesta que m’ha fet gràcia i la deixo com a il·lustració complementària fàcil. (si no el reconeixeu m’ho dieu i us dono una pizta)
Aclarir també que el meu personatge de la tumbona és el Papermaster i la il·lustració va dedicada a ell. (Per mi la crisi va de debó i no me l’agafo amb conya com d’altres. Sóc pessimista perquè no li veig sortida).