Vivim dins d’un tot format per infinitat d’elements i aquests elements són canviats en funció del seu entorn que a la vegada esta format d’elements que també canvien.
Tot això ho comento perquè, mirant cap endarrere les coses han canviat molt.
(Segueixo commemorant els 25 anys)

El meu primer Mac personal me’l vaig regalar allà per l’any 1994, era un Performa AV. Recordo que el vaig comprar per poder retocar les meves fotografies, i pels meus dissenys arquitectònics. Res de feina entre d’altres coses perquè era tot un problema transportar la informació entre màquines i entre espais per una qüestió de temps d’espera i sobretot pels preus dels elements emmagatzemadors (discs remobibles, magnetoòptics, Zips…). Recordo que manipular fotografies de 15 Mb. era com un suplici pels temps d’espera que hi havia entre operació i operació amb el tàndem Performa i Photoshop 3. Eren temps en els quals cada nou model de processador deixava obsolet l’anterior malgrat que la diferència entre ells era mínima (mirat amb els ulls actuals). El Mac SE, el Mac II, el Mac FX, etc. van donar pas als Quadra que començaven a tenir prestacions multimèdia, del quadra 950, un monstre amb una turbina d’aire com a ventilador per refredar el procesador, es va passar al Quadra 840AV una evolució més menuda i potent i bastant més ràpida. Amb aquesta màquina ja podia manipular imatges de més de 100 Mb, malgrat que era com una partida d’escacs amb el Photoshop doncs els temps d’espera entre processos podien durar 15 minuts (però no es penjava). Un any i mig després varen sortir els primers PowerPc’s on s’incrementaven les prestacions en velocitat i els SO també ajudaven a que la feina es realitzés de manera més àgil. De fet, només he parlat del Photoshop, però els altres programes de disseny i gestió anaven prou lleugers i s’hi podia treballar de manera alegre. Aplicacions que ocupaven com a molt 3 o 4 Mb. cadascuna evolucionant la seva parcel·la. Eren temps productius tant pels informàtics com pels usuaris d’aquest soft. Poc després a l’aumentar les prestacions de les màquines aquest equilibri es va trencar i tothom va voler envair l’espai del veí amb les seves aplicacions en part perquè  tothom va acabar tocant sostre dins del seu camp i havia de presentar de cara el públic novetats per poder canviar la versió i conseqüentment “evolucionar”. Però seguim amb el maquinari. Els powerPC van ser desbancats pels G3 i amb l’entrada en escena dels iMac, màquines que començaven estar a l’abast de l’usuari pel que fa al preu i pels seus continguts digitals, esclatava la era d’internet i la era multimèdia a l’abast de l’usuari de carrer.

Torno a la meva experiènca personal. Amb l’entrada del G3 en vaig decidir a comprar un portàtil, el meu primer portàtil un PowerMac G3 dels negres, amb ells ja era més àgil endur-me feines a casa per treballar-les en el meu temps lliure i la manipulació d’imatges era molt més alegre i plaent, la xarxa ethernet va contribuir a accelerar la transferència d’informació entre ordinadors. També em vaig aficionar amb el FileMaker i vaig començar a personalitzar i informatitzar tots els procesos de l’empresa a les estones lliures. Seguia dissenyant casa meva, primer dibuixant i després fent realitats virtuals texturitzant el dibuixos. Dissenyar una casa no és fàcil i a manca de diners per fer-ho hi abocava hores de dedicació  per dissenyar i vestir els diferents espais, una casa vella que pretenia restaurar (i així ho vaig fer), molts pisos i no gaires metres quadrats per pis, però en total hi havia baixos i tres plantes amb una superfície de 50 metres quadrats, total 200 metres quadrats. Va ser una època on el portàtil era la joia de la corona, feia de portàtil i de màquina per treballar al 100%. Després del G3 va sortir el G4 Titànium i el vaig canviar, el negre em va durar tres anys que van ser molt productius, però la direfència de processador obligava a canviar a un G4.
El processador G4 crec que va marcar un abans i un després. G4 era i encara és un procesador suficientment ràpid  com per moure sense problemes les aplicacions actuals. Es pot executar sense problemes el Lleopard, l’únic problema és que molts G4 no compleixen l’exigència mínima de MGz del processador que exigeix el sistema i s’ha d’instalar amb algun software que enganyi l’instal·lador del SO o bé instal·lar el sistema al disc dur del G4 en qüestió des d’un processador de més de 867 MHz posant la màquina com a disc de destí d’un procesador potent. Així és com tinc instal·lat el Lleopard als G4 Cubes. Donada aquesta potència de procesador la cadena de reciclatge del diferents ordinadors s’allarga i d’aquesta manera els meus cubes de treball de fa nou anys, ara els tinc a casa com a ordinadors personals, treballant sense complexos ni limitacons. Això fa que el portàtil cada vegada se’m fa més prescindible, a casa de la meva companya hi tinc un fixe, a casa meva també hi tinc fixe i aquests de cara a treballar-hi són més còmodes que no pas el MacBook Pro, que cada vegada queda més marginat. Si això hi afegim l’iPhone per consultes ràpides a internet o al correu, o per distreure’t una estona, el portàtil tradicional es va quedant sense camp d’acció. És curiós que la meva teoria es veu negada per la realitat actual on la venda del portàtils supera als de sobretaula. Reconec que el meu cas és singular i que no tothom es canvia dos ordinador cada tres anys per qüestions de feina podent així tenir un cadena de màquines per assolir diferents serveis, però també és cert que en portàtils s’han de diferenciar aquests dels netbooks. Mentre que els primers entre els consumidors acostumen a ser l’ordinador principal els netbook són els secundaris. Al meu entendre tots dos són massa iguals, pot variar el pes, el tamany, però no caben a la butxaca com ho fa l’iPhone, encara que en prestacions siguin semblats. Pero l’iPhone no es poden executar aplicacions d’ús comú i per altra banda com a netbook és excessivament massa xic. Per això estic convençut de que Apple ens “sorprendrà” amb un tableMac que serà com un iPhone en gros i que es podrà agafar just amb una mà i que cabrà a la butxaca, ni que sigui a la butxaca de l’abric. Aquest aparell seria el que faria confluir la meva evolució amb l’evolució de porta el mercat on els netbooks quedarien amb el cul a l’aire i només encaixarien per una qüestió de preu. Fins que això no passi no existirà el meu ordinador personal ideal.

És tard i ja som a la matinada del dimecres. Ha passat el típic dimarts de presentacions d’Apple i aquesta no ha dit ni mu. No volen celebrar l’aniversari? Coneixent el seu tarannà m’extranya força que no hagin donat algun cop d’efecte, però lluny d’això ni tan sols han fet referència a la data a la seva pàgina web.