Ha sortit a la llum el rumor de que els nous auriculars de l’iPod Shuffle porten un DRM per controlar que els accessoris siguin “Made for iPod”; no m’agrada gens, i malgrat ser un rumor, destapa la meva caixa dels trons particular. Alguna vegada m’heu sentit a dir que tard o d’hora acabaria al cantó del pingüí? Aquí us exposo alguns motius com perquè la poma se’m faci cada vegada més antipàtica, quan s’aprofita d’uns valors afegits inventats, es compinxa amb amistats perilloses o quan juga amb un doble joc o amb una doble moral.

Amb tot això m’hi ha fet pensar o més ben dit m’ha esperonat a teclejar-ho, la barreja de la notícia de l’iPod Shuffle i el venedor de la botiga d’informàtica del davant de casa, on tot sovint hi vaig a comprar. L’amo, que era el que normalment estava al darrera del taulell ara surt més al carrer per arreglar PC’s a cases i empreses i aquest ha llogat a un xicot perquè li  porti la botiga. Aquest és un “switcher” recent i de tant en tant em deixa anar algun comentari sobre els Macs per fer-la petar. Ara té un MacBook i es vol comprar el nou MacMini per aprofitar monitor, teclat i ratolí del seu antic PC, encara que últimament ja em parla d’un MacPro, doncs sembla ser que es dedica a editar vídeos. Tot parlant em va dir, amb to irònic, que si el seu cap hagués de fer reparacions només a Macs el veuria molt més sovint per la botiga. Pot ser sí, i d’aquí em va tornar a passar pel cap per enèssima vegada la meva teoria sobre l’èxit de Microsoft.

Per això voldria fer un extens parèntesi que anomenaré primera part d’aquest article, parèntesi per exposar la meva teoria de l’èxit de Microsoft, teoria, per altra banda, totalment personal i que no patentaré ni n’escriuré cap llibre, no fos cas que em denunciessin, ja que no puc demostrar absolutament res del que dic, o sia que us ho podeu agafar com un relat de ciència ficció.

De manera conscient o inconscient, això no ho arribarem a saber mai, Microsoft ha creat un estil de vida dins del cantó fosc de les coses. La veritat és que la teoria no la he vista mai escrita, si més no de manera explícita, és una teoria personal que ha sorgit dels petits detalls, de l’experiència i de l’anàlisi retrospectiu del fenomen.

Primer punt: crea addicció a un sistema  i crearàs un ecosistema que s’alimenta d’ell mateix.  Crea un paquet de software d’interès general on tant empreses com particulars el facin servir, i aquest generarà una venda de màquines per poder utilitzar aquest paquet de software. De rebot també col·loques un sistema operatiu del mateix nivell i semblants característiques que et farà de cavall de Troia.

Segon punt: mira de que aquest software i aquest SO siguin imperfectes entenent per imperfecte que es degradin i deixin de funcionar en qüestió de sis mesos o un any.

Tercer punt: El fet de que aquest paquet el consumeixi molta gent don peu a que es muntin empreses que enssamblen màquines i les ofereixen als consumidors a un preu molt competitiu en comparació a una CPU de marca reconeguda. El resultat d’això són més problemes pel que fa a la compatibilitat dels diferents elements que conformen l’ordinador.

Quart punt: Davant d’aquesta allau de problemes es crea un mercat de “mecànics” que es dediquen a solucionar-los i a mesura que el parc de màquines augmenta ells també augmenten exponencialment. Es munten cursets per sortir amb el títol de màster en Microsoft, o no sé com carai n’hi diuen, i et donen un diploma per penjar a la paret.

Cinquè punt: Aquests mecànics, els quals solucionen els problemes (ni que sigui de manera temporal) passen a ser assessors dels consumidors que davant de la seva absoluta ignorància amb el tema, es deixen assessorar pels seus salvadors (mecànics), que es guanyen la vida guarint les seves màquines i d’aquest brou que fa xup, xup els consumidors acaben éssent els seus esclaus la pasta de galets. El raonament del xup, xup, és: si recomano software i hardware imperfecte tindré la feina assegurada i passaré a ser un “funcionari informàtic”. D’aquí surt la cèlebre frase de: “Els macs només serveixen pel disseny”, quan algú que ha sentit campanes els hi pregunta per ells.

Sisè punt: És el punt espiritual. De la mateixa manera que quan no s’entén alguna cosa s’apel·la a la Fe per superar o justificar el desconeixement o la ignorància, en aquest ecosistema quan passen coses que no s’entenen o no interessa que s’entenguin, s’apel·la als virus i tot queda arreglat i justificat. És la paraula màgica que ho justifica tot. “Tens problemes a l’ordinador? Deus tenir-hi un virus”. Que el “mecànic” s’ha carregat tota la informació que tenies guardada al disc dur: “sento aquesta gran pèrdua d’informació, però és que al disc dur hi havia establerta una colònia de virus els quals han estat els culpables de la gran desfeta”. I al client li cau la llagrimeta mentre “tira muntanya a munt” (amb el nas*), mentre exclama: “mira que n’arriben a ser de malparits aquests virus, qui redimonis pot ser tant fill de puta per crear-los?”.

Tot aquest relat de ciència ficció contrasta amb el món real d’Apple d’antuvi, on et compraves una màquina cara i normalment t’anava funcionant sense problemes. Si erets una mica agosarat, t’arriscaves a actualitzar a nous sistemes operatius i el fet de que s’instal·lessin sense problemes et donava ànims per merdejar i per aprendre de la naturalesa del budells del Mac. Si tot petava, com que sabies com tornar a instal·lar el sistema, doncs, sant tornem-hi, i de patacada en patacada n’aprenies. La filosofia era totalment contrària a la de Microsoft, sistema perfecte, màquina perfecte, vendes imperfectes. Imagino que la lògica no funcionava degut al desconeixement. A mesura que l’usuari té més coneixements pot valorar què li convé més i arriscar-se a comprovar-ho. La sorpresa és comuna a tots ells, és una sorpresa positiva. Dels més d’una dotzena de switchers que vaig tenir l’any passat, per exemple, tots píulen solets i sense problemes, de tant en tant tinc una trucada d’algun d’ells no pas perquè li hagi fallat el seu Mac o el seu software, sinó que em demana “méssiméssimés”. Això vol dir quelcom. Però no tot són flors i violes (properament… segona part, la xufla el shuffle és el detonant).

*”Tirar muntanya a munt”: És l’acte reflex que hom fa d’inspirar de manera violenta quan un moc, més aviat líquid, li vol sortir per l’orifici nassal (ho explico perquè no sé fins a quin punt l’expressió és generalitzada a tot el territori català, a casa la meva mare em van ensenyar aquesta expresió), si em permeteu la broma és tot el contrari de tirar-se un pet.