En temps de vaques flaques Apple va incentivar o permetre la venda de clònics amb el seu sistema operatiu a les entranyes. El projecte d’introducció de màquines que no tenien la poma serigrafiada va fracassar.

També de mica en mica tot el que la feia diferent s’ha anat estandaritzant, imagino per una qüestió de costos: els teclats i ratolins es van fer compatibles, amb el pas del temps també van conviure l’USB amb el FireWire per compartir perifèrics i fins hi tot els monitors darrerament són compatibles (o gairebé). Tota aquesta homogeneització, crec que és bona per tothom ja que d’aquesta manera l’usuari té la llibertat de triar el que més li agradi. El pas final i trencador de la socialització del sistema Apple va ser el pas a Intel.

Ja no érem diferents i sí que ho érem, teníem la llibertat de ser-ho sense haver de cremar-ho tot, ara ho sóc, ara no ho sóc,  ja que el que està clar és que la diferència es pot entendre de moltes maneres. Amb aquest pas Apple era conscient de que se’ls hi obririen moltes portes, però, no ens enganyem, també sabia que se’n tancarien d’altres que anirien en contra dels seus interessos. Aquesta socialització que us explico del món Mac contrasta amb les noves branques que van sortir de la soca del pomer, primer l’iPod i després l’iPhone. Amb el “bum” de l’iPod, Apple va passar de ser una companyia carismàtica per una minoria a ser una companyia coneguda per la majoria. Llegeixo articles a la xarxa on el gran públic associa Apple dins el negoci musical i no pas dins de la computació. Aquest salt quantitatiu de clients també va repercutir en els ingressos de la poma i aquí ve quan la caguem. Diner crida a diner i a voltes, per no dir sempre, la companyia que juntament amb els seus usuaris es considerava diferent, per culpa de la pela ho deixa de ser i sembla que la seva primera i gairebé única premissa sigui el guanyar diners a qualsevol preu.

Primer muntant una botiga on es ven música i pel·lícules només pels seus aparells. Després reinventa el mòbil i el monopolitza al millor postor de les companyies de telefonia, els voltors socials més descarats i mentre això passa té petits detalls, com els que tenen els bancs, que són com petites comissions que multiplicades per milions de clients passen a ser grans quantitats de diners: que si ara entre un model d’iPod i un altre, el dock, el cable del carregador, l’endoll o els auriculars no són compatibles i n’has de comprar uns altres si els necessites i si necessites o tens el caprici d’algun accessori pel teu reproductor o telèfon amb la poma només podràs adquirir un accesori homologat “Made for iPod” i encara no he acabat, em falta parlar del pagament de les actualitzacions de software als usuaris d’un iPodTouch. En aquets últim punt dir que el pagar per una nova actualització és una cosa que la trobo normal, el que no trobo normal és que no ho hagin de fer els qui tenen un iPhone, però aquest gest és una manera de reconèixer que els que tenen un iPhone ja els estan donant prou pel cul prous beneficis a ells i les operadores. I així anant d’aquest pal els països socialment més avançats, els països nòrdics on la seva cultura sembla que es resisteixi a caure amb la filosofia Microsoft, la filosofia globalitzadora i on el social encara està per damunt del diner, denuncien a Apple per abús i monopoli i altres països d’Europa obliguen a que el seu telèfon es pugui comprar lliurement, adaptant el contracte privat d’Apple i la opeadora de torn a la legislació del país, perquè sembla que ens n’haguem oblidat, estem o estàvem en una societat de lliure mercat. D’aquesta manera els espavilats que compren telèfons en un país on són lliures (no vegis, però a quins preus) i els venen o intenten vendre’ls a Espanya són amenaçats en anar a tribunals en estéreo per Apple i Telefònica. El mateix els hi passa als espavilats que ara fan clònics amb MacOsX al disc dur, tornen a esta perseguits pels advocats de la poma. Fa uns anys ho permetien dins d’un sistema tancat i ara dins d’un sistema universal ho censuren. Si compres un SO, el pots posar a la màquina que vulguis? Si et compres un iPhone, hi pots posar el software que vulguis? Suposo que legalment No. No m’he llegit els contractes que acceptem quan instal·lem el software, però em temo que ens veten poder fer-ho. Potser hi ha un desajustament entre la llei i la ètica que fa que hi hagin escletxes d’aquest tipus. Però això no ens ha d’estranyar, perquè ha passat sempre, amb l’agreujant de que abans no n’érem conscients.Un exemple curiós per il·lustrar-ho.

Recordo que de jovenet els pares em van regalar un “radiocassette”, era la última novetat tecnològica del moment, perquè ja no calia acostar el cassette a una ràdio per gravar música sinó que la mateixa ràdio ja disposava del cassette per fer-ho, suposem que fos de la marca Sony i només havies de comprar una cinta, per exemple Sony per poder gravar, programes de ràdio, radionoveles, les parides que deies amb els germanets per després escoltar-les (màgia!) i, com no, gravar les cançons de moda de l’època. Ni ens passava pel cap que estàvem fora de la llei, no sabíem que la discogràfica Sony tenia parts dels drets sobre les músiques que estàvem escoltant i gravant, per tant si les gravàvem havíem de pagar canon. Els hi pagàvem cànon pel radiocassette, cànon per la cinta i a més a més ens portaven agafadets de la maneta fora de la llei amb el seu aparell per dar-nos pel cul per quan els hi interesés recaudar per drets d’autor que és el que està passant ara (d’aquest fet podríem acusar a Sony d’apologia del terrorisme).

Rebobinant hem de reconèixer que la legislació està molt per endarrera de la realitat social i que en certs paísos que encara conserven lleis del segle XVIII, està a anys llum. En certs aspectes, com tot, aquest fet és avantatjós en alguns aspectes, però per altra banda estaria bé que tecnologia i legislació anéssin en el mateix tren i agafadets de la mà.

I per finalitzar, torno a fer referència al títol i torno a dir que el pebrot, no m’agrada gens, així com la filosofia de la poma que cada vegada s’assembla més a la filosofia de Microsoft o a la filosofia de Sony o a la filosofia de qualsevol de les operadores amb les quals ha venut la seva ànima, on els consumidors només som un número i se’ls grava de les maneres més imaginatives per poder recaudar el màxim calers possible.