Els que ja comencem a tenir una edat recordem amb nostàlgia l’època dels discs de vinil, el primer contacte amb la música. En el meu cas deuria ser allà per l’any 1975. De petit i fins que em va canviar la veu, havia cantat en una escolania i la meva relació amb la música era estreta. Malgrat això la manca d’informació i la meva curta edat feia que se’m fes difícil posar-me al dia dins d’aquest món que aleshores estava en plena efervescència, tampoc tenia amics o coneguts que m’assessoressin i vaig optar, com en altres tantes coses, ésser autodidacte.

El primer disc de vinil que recordo que va entrar a casa i que vaig portar a casa de la meva iaia doncs no teniem tocadiscs en va ser un de “Los Bravos”, el va triar la meva mare. Recordo que cada vegada que anàvem a dinar a casa seva em feia un tip de posar el disc, maleït per la resta de comensals. Suposo que em feia gràcia que un troç de plàstic sonés per si sol. A mesura que em vaig fer més gran vaig decidir fer guardiola per comprar-me un equip de música anomenat HI-FI (d’alta fidelitat) de pa sucat amb oli però per un nano de 15 anys no estava gens malament, era un equip compacte o sigui que el plat i l’amplificador estaven junts. Vaig donar l’ordre a la família que tots els meus regals havien de ser en metàl·lic per poder comprar el tocadiscs. Em volta pel cap que per aquells anys em va valdre unes vint-i-cinc mil pessetes de l’època (uns 150 euros). Va haver de passar més d’un any per poder reunir aquells diners, recordo que els diners de l’autobús anaven a parar a la guardiola i amb els meus germans anàvem i tornàvem de l’escola a peu, dos viatges diaris que feien engreixar la meva guardiola unes quinze pessetes cada dia. Els meus germans encara em retreuen l’episodi ja que de casa a l’escola hi havia mitja hora caminant, els hi havia d’explicar comptes, històries i pel·lícules de cinema durant el camí perquè no se’m revoltéssin. De principi va ser un secret fins que farts de les passejades, es van xivar als meus pares, però a ells, als pares, els hi deuria agradar el sacrifici per aconseguir l’anel·lat regal i em van seguir el joc, fins que vaig aconseguir l’aparell. En el fons no tinc remordiments ja que el vam disfrutar tots tres (jo, no els hi feia pagar pas el canon per escoltar música que era de la meva propietat o més ben dit, música de la qual havia comprat els drets per sentir-la). El dia de la compra de l’aparell també vaig comprar un disc per poder-lo estrenar, el que hi havia posat per fer les demostracions “El Sonido de Filadelfia. Vol. 3”, la primera peça ja la tenia sentida de la ràdio i amb l’equip HI-FI sonava espectacular, es titulava “Do It Anyway”.
Bé ja tenia l’equip, ara havia de farcir-lo de música i no tenia ni idea de com fer-ho. Alguna tarda me n’anava a Albatros, una botiga de música on podies escoltar els LP’s abans de comprar-los i que miraven d’assessorar-te i escoltava el que fos, primerament em vaig començar a guiar per les il·lustracions dels discs, caràtula que m’agradava caràtula que escoltava. Els dos següents LP’s que em van portar els reis van ser “Venus and Mars”, dels Wings del Paul McCartney i l’altres era dels Bee-Gees “Main Course”, després va caure “Captain Fantastic and the Brown Dirt Cowboy” de l’Elton John. Mirant enrera no van estar malament les meves eleccions, penseu que dels que he anomenat només coneixia a l’ex Beatle, encara que també s’ha de reconèixer que era l’època daurada del roc i que la dècada dels setanta i vuitanta va ser una època d’una creativitat que no s’ha tornat a assolir. Al final vaig anar a parar al roc simfònic, Pink Floyd, Vangèlis… Em centaré amb “The dark side of the moon”, un disc trencador i diferent que em va robar el cor. De tant sentir-lo vaig haver de comprar-lo tres vegades ja que del seu ús i de les agulles en mal estat el vinil dels discs es gastava i “fregien” (pels qui no han conegut els discs de vinil s’anomenava fregir al soroll de fons que se sentia durant l’audició semblant a l’espatec que fa l’oli quan és calent), i jo amb això de la música sóc molt exigent. Després quan van sortir els CD’s el vaig haver de comprar amb el nou format juntament amb tota la meva discografia que a les hores ja era bastant extensa ja portava cinc anys acumulant discs de vinil. Vaig reunir a tots els meus amics i vaig fer un “mercadillo” amb tots els discs de vinil que tenia per recaptar diners per fer el canvi al CD. Renovar tota una discografia d’aprop de 100 LP’s no era una cosa fàcil des del punt de vista econòmic. Va anar bé perquè vaig fer una criba del material que havia acumulat fins aleshores.
Seguint la pista de “The dark side of the moon”, no sé qui em va demanar que li deixés i no me’l deuria tornar ja que el vaig trobar a faltar i en vaig haver de comprar un altre. En aquest impàs ja érem a les portes de la música digital o de l’mp3. Es va posar de moda l’escoltar la música a través de l’ordinador i del portàtil i el lector de CD’s i els CD’s anaven quedant arraconats, arribàvem a la tercera revolució, tornava a tocar el introduir la música dels CD a dins de l’iTunes i quan va aparèixer l’iPod ja va ser l’òstia, poder portar tota la música de la teva vida a la butxaca era una cosa increïble, inpensable deu anys enrera.
I ara en plena discussió del drets d’autor, em diuen que només cal comprar els drets d’un disc una sola vegada i començo a comptar les vegades que he pagat a Pink Floyd pel “The dark side of the moon”. Em sembla que els trucaré i els hi diré que em tornin els diners que els hi he donat de més, encara que…, si el grup ja no existeix qui s’embutxaca aquests calerons?
Ara, coses de l’edat soposo, i també de formació (ja fa uns quants anys que torno a cantar a una coral com quan era petit), em decanto més per un bon vi: Bach, Beethoven, Haydn, Mozart… Pink Floyd i els meus enamorats d’altres èpoques ara tenen gust a begudes carbòniques, Pink Floyd a Coca-Cola, Els Beatles a Schweppes, Elton John a Spirit  i els Bee-Gees a Fanta de taronja, i em sap greu però el que ara no suporto és la seva veu trencada d’en Bob Dylan. El positiu d’aquest canvi de gustos és que quan baixo un mp3 compartit d’un dels fiambres esmentats, ho faig amb la certesa de que no cal pagar-li els drets d’autor.