Curiosament el meu primer interès pel Photoshop no va venir per la vessant professional (el disseny), sinó pel cantó del lleure (la fotografia). El de la capçalera va ser la primera versió de Photoshop que vaig tenir a les mans.

No feia pas massa que per la dinàmica de les nostres vides vam deixar de veure’ns amb el meu amic Jordi, soci i company d’institut i de laboratori, ell es va casar i jo me’n vaig anar a viure fora de la ciutat de Sabadell on hi teníem el laboratori i com aquell qui diu d’un dia per un altre, vam deixar enrera tota una etapa. L’afició ens venia dels setze anys, la veritat és que no recordo el fet pel qual vam decidir muntar un estudi fotogràfic a l’altell del garatge on el seu pare treballava en un negoci de compressors, però així ho vam fer i l’episodi va durar gairebé set o vuit anys. El laboratori era un laboratori fotogràfic tradicional, amb l’ampliadora, papers fotogràfics de diverses classes els químics per fer el revelat dels negatius i dels positius sobre el paper. Tot un món, un munt d’hores de dedicació i multitud de llibres devorats sobre el tema de la fotografia i les seves tècniques, fins i tot ens vam atrevir a revelar en color, cosa complexa en un laboratori casolà ja que les temperatures dels químics eren molt exigents. Un cop has passat per un laboratori te n’adones del limitat que és poder modificar al teu gust una imatge que ja tens immortalitzada en un negatiu, plantilles reserves, proves i més proves per al final triar la menys dolenta de les proves fetes.

El vaig descobrir a la feina. Ens el van passar al comprar el primer escàner en blanc i negre i el fèiem servir només per ajustar el balanç de grisos i contrast de les fotografies i originals que digitalitzavem abans d’insertar-los en el programa de maquetació. De seguida me’n vaig adonar del gran potencial d’aquell software per retocar fotografies i durant més d’un any hi vaig dedicar la tarda del diumenge per aprendre´n el funcionament. Les dificultats eren dobles, per aquell temps començava a treballar amb un Mac i amb un ratolí i no coneixia la filosofia del sistema operatiu ni de les seves aplicacions i en segon lloc i el problema principal: la versió només era amb Anglès i apart del vocabulari especialitzat resulta que jo havia estudiat francès com a tercer idioma. De mica en mica i amb l’experimentació me’l vaig anar fent meu i anava esbrinar perquè servien la majoria de funcions. Vaig comprar un llibre d’exercicis avançats amb el qual a part d’aprendre la tècnica de texturitzar, donar volums i llums a un objecte vectorial o a una fotografia, vaig veure clar perquè servien les capes i els canals d’aquesta aplicació.

Això va ser l’alliberament de la imaginació i l’esclavatge de l’atzar. Imaginació perquè podia composar coses inexistents a partir de vàries realitats en una mateixa foto o original i l’esclavatge de l’atzar és el que tot fotògraf pateix a les seves carns, la llei de Murphy en estat pur. Quan tens enquadrada una fotografia, sempre hi ha algú que s’interposa entre la màquina i el teu objectiu, quan l’obstacle ha desaparegut llavors l’objectiu ha canviat de posició i la fotografia deixa de tenir sentit o en un paisatge quan necessites un punt d’atenció a l’horitzó, al final del camí o a qualsevol racó de la foto per donar-li sentit o profunditat, aquest punt no apareix i espera que esperaràs a que algú passi per allà on vols que passi, una persona, un gos un gat… i no hi ha manera fins que acabes tirant la fotografia sense el ditxós punt i en el laboratori  toca fer virgueries per sobreposar-hi una figura per donar sentit a la fotografia amb uns resultats una mica dubtosos pel que fa a la veracitat del muntatge. Amb el Photoshop tots aquests mal de caps s’acaven, puc fer i desfer al meu gust, posar qualsevol objecte en una escena on no hi era, l’única cosa a tenir en compte és que l’angle de llum de la foto i l’objecte siguin semblants. Si vull buidar un carrer o una plaça on hi transita gent de manera continua cap problema, amb la màquina dalt d’un trípode disparo tres o quatre fotografies quan hi ha un sector de l’enquadre que és buit i llavors s’uneixen les sección buides per fer un tot buit, colorejar fotos en blanc i negre, restaurar les fotos malmeses pel pas del temps. Tot és a l’abast teu, només et limita la imaginació.

En un bloc que tinc enllaçat en els meus favorits del Safari, La Poma de Ponent, es llegeix a la seva capçalera: L’objectiu del fotògraf no és pas imaginar, sinó fer memòria (Roland Barthes). No hi estic pas d’acord amb el senyor Barthes. Una fotografia sense imaginació deixa de ser una fotografia per passar a ser un document gràfic. Totes les grans fotografies periodístiques que han passat a la història (soposo que aquest enunciat és refereix només al fotògraf periodístic, no pas al d’estudi) tenen un punt d’imaginació, un punt de creativitat, un punt d’atreviment. La gran màgia de la fotografia és fer memòria de grans fets o conceptes dins d’un 13×18, per fer això necessites tenir imaginació i necessites que la gent, al veure la imatge aquesta se li dispari. Totes les bones fotografies són o estan preparades d’una manera o altre. Ara deu fer any i mig o potser més va sortir a la llum que la fotografia famosa “el bes” de Robert Doisneau era una fotografia preparada amb dos models o actors.