Aquesta setmana ha estat una setmana esgotadora degut a la crisi i a les seves conseqüències… i també en Murphy hi ha clavat un cop de mà. Avui, diumenge al matí, ens hem quedat a casa tota la família a reposar. Aquesta tarda un concert a l’Auditori de Barcelona posa la cirereta a una setmana força moguda.

Com que no puc estar gaire estona sense fer res escric una entrada improvitzada. Després de fer un repàs mental de la setmana, per extreure’n algun tema o alguna experiència em quedo amb la visita de Murphy del dimecres.
L’efecte papallona de la crisi a mi m’afecta amb que amics, coneguts i inclús familiars que han quedat a l’atur o deixen de treballar algun dia de la setmana (ERO), em fan visites interessades de cortesia per passar l’estona, ja que la gent normal si no treballa, no sap que fer amb les seves hores de lleure, i em passen a veure (com els hi agraeixo!). Els temes són la fotografia, multimèdia, el Photoshop i el Mac, també m’han portat algun llibre per fer (bé, això ja ho poso dins del calaix de la feina). El resultat és haver d’atendre molta gent i no tenir temps per treure’m la feina diària programada. És una situació que ja havia reflexionat des de petit. El meu pare tenia una empresa  de taxis a Barcelona i els dissabtes al matí l’acompanyava a Barcelona per no quedar-me a casa. La majoria de vegades anàvem al mecànic, doncs sempre hi havia algun taxi que necessitava dels seus serveis. El que em cridava més l’atenció era que l’encarregat del taller sempre anava amb una corrua de gent al darrere, com un ànec i els anequets en fila índia, quan acabava amb un ja en tenia un altre per atendre de la llarga filera que anava acumulant. Jo em preguntava, i aquest personatge quan treballa per arreglar els problemes de tota aquesta gent si ells mateixos li ocupen les 8 hores de feina legals? Doncs jo em sento identificat amb el mecànic.
Dimecres al matí em truca desesperat un client switcher el qual m’explica que li havien tallat la corrent i que quan la van tornar a donar, a la pantalla del seu iMac li sortia una carpeta amb un interrogant. Li vaig dir que l’ordinador no trobava la carpeta del sistema operatiu i que la cosa podia ser greu. Li vaig dir que millor me’l portés i no fer experiments per telèfon. Als deu minuts el tenia a la botiga, la rapidesa en aparèixer era prou significativa per entendre la seva preocupació. En aquells moments atenia a una col·lega que havia de fer i enviar a no sé on una pancarta publicitària de 3×8 metres. El professional (?) de la pancarta li havia demanat que li fes arribar la imatge a 72 dpi, el que vol dir que l’arxiu a manipular tenia un tamany inicial en CMYK de 735 Mb. Això em posa frenètic ja que a l’hora de manipular una imatge d’aquestes dimensions el Mac es queda sense memòria ram i comença a tibar del disc dur… i el volum d’informació es duplica.. triplica… quatriplica… i retorno al temps de les cavernes on cada pas de Photoshop era com una jugada d’escacs. I també em posa frenètic ja que la meva teoria és que amb una imatge de com a molt 100 Mb la pots ampliar al tamany que vulguis ja que la relació del tamany de la imatge i la distància de l’observador compleixen sempre una regla física lògica i constant en les dues variables. Quan més gran és la imatge de més lluny ens l’hem de mirar. Per això quan anem al cinema no ens agrada estar ni a la primera ni a l’última fila.
Torno amb el meu client desesperat i a la partida d’escacs de la pancarta. Entre tirada i tirada anava testejant el Mac. Vaig comprovar que connectat-lo amb Firewire al meu Mac i engegant-lo com a disc dur (tecla T a  l’iniciar-lo) no apareixia a l’escriptori. Això ja em va mosquejar. El vaig inicialitzar des del DVD del sistema i aquest cop des d’Utilitats de Disc em va aparèixer el disc i les seves dues particions, la segona era una partició per a Time Machine, el que volia dir que la còpia de seguretat de les seves feines eren al mateix disc físic (Glups!). Aquesta aparició em va deixar més tranquil i vaig clicar a Reparar Disc. La reparació va començar i vaig seguir amb la patida d’escacs de la pancarta. Quan s’estava guardant l’arxiu final de Photoshop de la pancarta, vam quedar tots els presents glaçats com acostuma a passar quan ets davant un ordinador i marxa la llum. Sí, sí, va marxar la llum. La col·lega, amb la cara de color vermell, em va preguntar: “ho em perdut tot?”, li vaig dir que sí que havíem de tornar a començar la partida (això arrai, ara que ja sabíem el camí, podíem fer alguna drecera, era una qüestió de temps). El de la cara de color blanc era el propietari de l’iMac que va veure en primera persona com se li enfosquia la pantalla mentre s’estava executant una reparació del disc dur. Jo no sé de quin color tenia la cara i tampoc tenia ganes de mirar-me al mirall. Érem tots a l’altell de la botiga i segons després de la tragèdia la Gemma va pujar les escales per dir-me que hi havia un endoll fet malbé a la botiga. Li vaig dir que el tapés amb precinte que ja me’l miraria. Vaig cometre l’error de no fer-li més preguntes, com: què hi heu endollat? per exemple. Vaig creuar el dits i vam engegar altre volta els ordinador. En el cas del que estava blanc directament des del DVD. Sortosament va tornar a sortir el disc dur i les particions (si us haig de ser franc em temia el pitjor) i vam tornar a engegar tots els processos de feia una estona tant amb la de color vermell com amb el de color blanc. Als deu minuts va arribar Murphy i va tornar a marxar la llum!!! Abans de que la Gemma passés el “parte” d’incidències jo ja havia baixat escales avall enfurismat. Al darrera la botiga on es fan les manipulacions hi havia un parell de desconeguts amb una càmera fotogràfica, un trípode i un focus d’aquells de peu, amb una bombeta d’aquelles de 3.000 vats com com sortits d’una pel·lícula de cinema. Vaja que el culpable no era l’endoll sinó el trasto que hi endollaven. Els vaig engegat a tots i després vaig preguntar qui eren (millor si us hi trobeu vosaltres capgireu l’ordre, però malgrat que sóc un paiu tranquil a voltes l’adrenalina em perd). Eren dos clients que estudien a l’escola Illa (estudiants de disseny) que estaven fent un treball per l’escola.
La pancarta al final es va acabar i la cara de la Lídia, la de color vermell, va recobrar el color original, un bru (UVA) força atractiu, però la cara blanca es va agreujar ja que després de dir-li que havien desaparegut les particions i inclús el disc se li va afegir una petita obertura a la boca. Vam decidir trucar a Apple ja que jo ni m’atreveixo ni tinc les eines per a desmuntar un iMac dels nous i canviar-li el disc dur.
Que us sembla, ni fet expressament, a vegades penso que la teoria del destí deu ser certa… Estava escrit que el Jordi havia de perdre la informació del disc dur aquell dimecres dia 3 de juny.
Pregunta: Com us carregarieu el disc dur del vostre ordinador, sense tenir a mà un martell, un iman… només tenint l’ordinador com a eina agressora?