No m’esperava pas que fos avui el dia triat per la inauguració de la botiga de Sabadell, però així ha estat.
No hi he pogut assistir doncs no he estat convidat, d’aquí el meu relat de ciència ficció…

Aquesta nit he arribat a casa amb el cap molt enterbolit, m’acompanyen dues persones que no conec de res, ens hem adreçat tots tres cap a la meva habitació, en penes i treballs ja que el passadís que hi porta és estret i duia un individuu a cada cantó, a l’entrar a l’habitació ens hem hagut d’escairar i un cop dins m’han deixat damunt del llit i han apagat el llum. Sento veus que no puc desxifrar i l’única llum que m’arriba és la del menjador que és a l’altra extrem del passadís. Estic quiet i miro de recordar el passat immediat sense èxit. Quan començo a tenir noció de que tinc un cos me n’adono que els meus braços estan creuats i fortament fermats al meu cos, com una mòmia egipcia. Miro d’incorporar-me però no puc, sense braços se’m fa impossible. La meva vista se’n va enmig de la penombra, vers allà on calculo tenir-hi les extremitats però només arribo a veure una mena de pitet de color blanc trencat el qual vaig observant per poder-lo identificar i és d’allò més semblant a una camisa de força de les que surten a les pel·lícules. Miro de cridar per si algú sent els meus xiscles i s’atensa a mi per alliberar-me, però la veu no em surt, només surt aire de la meva gola. Davant de la impotència  em plantejo rodolar fins a terra per veure si el soroll de l’impacte reclama algú, però me n’estic, sempre hi sóc a temps a fer-ho… si segueixo espectant. Sembla que l’immobilisme de les meves neurones decreixi i torno a concentrar-me per recordar com he arribat fins aquest estat… De mica en mica se’m van aclarint i ordenant idees i pensaments i el primer que recordo és que he baixat a la botiga i al damunt de la taula hi havia propaganda de d’Apple, més concretament de INTECAT iStore, la botiga que han d’obrir a Sabadell. He demanat que hi feia aquella propaganda al damunt de la taula i m’han respost que un dissenyador havia portat l’arxiu per fer-ne uns quants centenars de còpies i han afegit “avui a les 7 fan la inauguració, m’ha dit el noi que ho ha portat que segur que teníem invitació per anar-hi”, invitació? a mi no m’ha arribat cap tipus d’invitació. He mirat el calendari i marcava dia 1 d’octubre. Jo sabia que l’havien d’obrir a principis d’aquest mes, però no m’imaginava que fos just el primer dia. Tot seguit he trucat a un parell de companys i m’han confirmat que ells sí havien rebut invitació via correu electrònic. Com pot ser que Apple se n’hagi oblidat de mi a l’hora de repartir invitacions! No pot ser. He tornat a mirar el correu però la invitació no ha sortit per enlloc. Poc després he rebut una trucada d’un altre company que em deia si anàvem junts a la inauguració, li he dit una mentida pietosa dient que estava enfeinat, que ja l’aniria a visitar demà doncs necessito un ratolí i aprofitaria per comprar-lo. Malgrat tot, a quarts de vuit m’he apropat al carrer Sant Antoni 26 per veure si em deixaven entrar sense la invitació, però no ha estat possible traspassar la porta d’entrada. M’he hagut de resignar a enganxar el nas al vidre de l’aparador per anar veient de lluny el que m’hagués agradat tocar de a la vora i mentre babajava i el nas m’anava lliscant vidre avall sense adonarme’n, pel meu magí anaven passant imatges asíncrones i preguntes sense resposta; com és possible que Apple no s’hagi recordat de mi, client de fa gairebé dues dècades? Tenen totes les adreces on em poden localitzar, no una sinó tres! Que diran els meus alumnes quan sàpiguen que no he rebut invitació i ells sí? Es faran un fart de riure al comentar “tant que ha sembrat per la poma i la poma no li passa ni una trista invitació” (rialles), em passaran la seva pels nassos un vegada i una altra… He notat que els genolls han tocat a terra i han aturat el meu lent descens vidre avall, també galta avall baixava una llàgrima solitària fins que també s’ha arrelantit al topar contra la barba de sis dies. M’he aixecat cap cot i m’he assegut a una taula del bar del davant la botiga, el bar que aviat sera botiga Microsoft, i com si estigués mirant una pel·lícula al cinema he començat a demanar cerveses fins que no he estat conscient dels meus actes. Demà, si la meva dona m’allibera de la camisa i puc sortir al carrer, el primer que faré és anar a comprar el Diari de Sabadell per veure que redimonis vaig fer per trobar-me en una situació com aquesta. Òstia!, em pica el nas i no em puc gratar…