Avui, per primer cop, faré de crític de cinema ja que la pel·lícula s’ho val. És una pel·lícula del director danès Lars von Trier que es va estrenar durant el mes d’agost.

La meva experiència amb aquest senyor ve de lluny, concretament del 1996 on trobant-me jo a Madrid de visita familiar, la meva cosina em va convèncer per anar al cinema a veure una pel·lícula d’aquelles de “minories”, es titulava “Rompiendo las olas”. Va ser tota una experiència, ja que en l’hora i mitja que va durar la pel·lícula van passar pel meu cap els més contrastats pensament i emocions.

No recordo haver presenciat mai tants abadonaments d’espectadors abans de que finalitzés la pel·lícula. Malgrat em va costar entrar en el joc que proposava el director, al final em va encantar. Malgrat això i tenint en compte que la vaig baixar d’internet per tornar-la a veure no l’he poguda acabar de veure mai, sempre l’he deixat a mitges doncs em produeix mal rotllo, és com una sessió de pseudomassoquisme. Si em permeteu la comparació és com els primers deu minuts d’una cursa de llarga durada, són els més durs, les cames es van estovant, la respiració no acaba de trobar el tempo, però quan les cames i els pulmons han agafat el ritme, després en gaudeixes i se’t fa difícil aturar, només ho fas quan entre en joc la fatiga. Doncs el mateix em passa amb les pelis d’aquest senyor. Les he anat eludint fins arribar a aquesta. Les crítiques eren tan ferotges i el paio és tant arrogant que no me’n vaig poder estar, la vaig descarregar d’internet, la vaig carregar al portàtil, me’n vaig anar al llit i allí me la vaig mirar, sabent que patiria molt i no em va defraudar gens ni mica.

Película dividida en un pròleg un epíleg i quatre parts centrals anomenades Tristesa, Dolor, Desesperança i Els tres captaires.
Començaré pel final, Lars von Trier ens vol transmetre i demostrar-nos que l’home és dolent per naturalesa, és l’anticrist com el nom de la pel·lícula indica. Com posar-lo a prova per demostrar-ho? Tots hem sentit dir o hem experimentat que la manera de conèixer o jutjat algú és quan s’enfronta amb una situació límit. Lars von Trier ens porta fins l’extrem del límit: que hi ha més extrem que la pèrdua d’un fill (dolor) mentre els seus pares, els seus protectors, estan fent l’amor (culpabilitat). Aquest és el fonament on s’alçarà la resta de la pel·lícula. En el pròleg el director ja juga brut i ens regala 5 minuts, el que dura l’ària “Lascia ch’io pianga**” (Deixa’m plorar) de l’òpera de Handel, Rinaldo, per fer-nos còmplices del que ens vol demostrar. Cinc minuts de poesia i estètica visual filmat en blanc i negre i amb càmera superlenta  on l’espectador gaudeix de manera especial del que està veient ja que al darrera de l’estètica hi ha la crua realitat i aquesta és que el fill dels protagonistes, mentre ells fan l’amor, cau al buit que li ofereix una finestra oberta, això ens ho deixa veure des de pràcticament al principi, però nosaltres ens deixem seduir per les imatges i entrem en conflicte amb nosaltres mateixos*. Davant aquesta provocació comença el relat. Tristesa: Hi ha major tristor davant la mort d’un fill? Els pares queden tocats i davant la ineficàcia de la medicació per superar la crisi emocional, el protagonista, psicòleg, decideix aïllar-se ell i la seva dona a una casa que tenen al bosc anomenada Eden per mirar de superar el trauma. No és casualitat el nom ja que el que fa el director és portar els protagonistes al paradís terrenal representant als nostres primogènits, Adam i Eva (curiosament els dos personatges no s’anomenen mai pel seu nom, no tenen nom), sols en el bosc es retroben amb sentiments primaris. Ell, el seny, mitjançant el raonament vol mirar de guarir la seva companya, a la mare, però la situació es va complicant cada vegada més, doncs ell va descobrint coses que desconeixia de la seva dona. Ella deixa de banda la seva tesi doctoral que anava sobre el maltractament de la dona dins de la història universal (de l’home) i la seva dimonització, Eva, la poma, la temptació, el mal… Se sent identificada dins aquest rol històric i en comptes de defensar la postura de les fèmines, l’abandona. Lars von Trier, torna a jugar brut i radicalitza la situació fent descobrir al protagonista que les malformacions òssies del seu fill aparegudes a l’autòpsia són degudes a que la seva mare l’obligava a posar-se les sabates al revés. També deixa entreveure que la mare, en l’èxtasi de l’orgasme veu al seu fill abocar-se per la finestra sense fer res per impedir-ho*. Dibuixa la maldat d’Eva sense pietat. Però aquí no acaba la cosa, no és que hi hagi una dosi de masclisme en el missatge de la peli, ni molt menys. A l’home li toca el rebre per partida doble, ell que personalitza el seny, el raonament, el pragmatisme, la clarividència, es sent impotent davant la situació i al final davant els aconteixements esdevé un animal més amb els seu instint de supervivència i acaba manllevant la vida de la seva parella, acaba fent tot el contrari del que li dicten els seus principis, de la seva doctrina, del seu xarop… i esdevé al mateix nivell que ella, però caient encara de més enlaire. La pel·lícula farcida de simbolisme s’estructura dins de dolor, tristesa, desesperança (Els tres captaires), personalitzats per la guineu, el cérvol i el corb. El bosc, el paradís terrenal, l’inici, la consciència… es transforma, quan ell l’abandona, en l’infern, representat per l’infern clàssic que plasmen els gravats de la Divina Comèdia d’en Dante, els arbres del bosc desapareixen i deixen veure els penitents a l’infern disposats en postura fetal. L’epíleg, rodat també en blanc i negre ens mostra al protagonista que retorna del bosc, i mostra com s’alimenta dels seus fruits mentre deixa enrera els tres captaires (guineu, cèrbol i corb) i acaba envoltat d’un munt de dones sense rostre (li recriminen el que acaba de fer?).
Del llegit a les crítiques: peli de terror, censures pel sexe explicit que hi surt, atac contre les dones, etc… tot són collonades, tot passa desapercebut, són petites pinzellades davant de l’obra d’un contingut demoledor que ens vol transmetre Lars von Trier.
Pel·lícula no recomanable per qui veu el cinema com un mitjà per passar-s’ho bé. De fet jo no la veig com una pel·lícula, és una experiència (brutal i punyent).

* Aquí veig que el director fa un paral·lelísme. La mare no fa res al fruir de l’orgasme per evitar l’esdevenir, nosaltres seguim fruint de les imatges malgrat saber de l’inevitable desenllaç final.
** Traducció per Google de la lletra de l’ària:
I sospirar per la meva llibertat perduda
Deixa’m plorar per la meva cruel destí
I sospirar per la meva llibertat perduda
Que el dolor de trencar les cadenes de
Dels meus turments just fora de la misericòrdia
Dels meus turments just fora de la misericòrdia
Deixa’m plorar per la meva cruel destí
I sospirar per la meva llibertat perduda