El bon amic Àngel em fa arribar aquesta notícia, datada el 27 d’octubre del 2009, o sia, avui, a l’Avui (diari).
Així d’entrada sobte que una notícia de caire lingüístic estigui a l’apartat d’economia, però ja se sap que el caler és el caler i aquest és qui mana; com també sobte que la notícia surti en relació al llançament de  l’iPhone 3GS el qual ja fa quatre mesos llargs que la gent perd el cul per aconseguir-ne un de mans de Telefònica i aquesta no el serveix ni en castellà. Em ve de gust posar un pal a les rodes a aquesta notícia, per desfassada i per maniqueïsta.

No em plau respondre l’article des del seu origen doncs veig que la gent és massa visceral i pixa fora de test. Sí senyors de l’Avui, la companyia Californiana no compta amb el català com a idioma per fer servir en els seus aparells i bé que n’estic assabentat i molt disgustat des de fa dècades. Sempre he pensat que una companyia de minories hauria d’estar més predisposada a defensar a d’altres minories com poden ser els usuaris dels seus productes de parla catalana però la vida em diu que això no és així. Malgrat un tímit intent al segle passat amb el S.O. dels Macs no hi ha hagut cap altre gest per acontentar-nos. De la mateixa manera que la NASA no va comptar amb el català quan va arribar a la luna,  ni tampoc la Coca-Cola el fa servir a les seves llaunes, ni la ONCE amb les seves cançons xorres que amenitzen els seus anuncis radiofònics, ni a Brusel·les, ni al Congrés, ni al Senat…

És paradoxal, però, que segons els rumors que corren per internet, la primera Apple Store oficial de la península l’engeguin a Barcelona*, capital d’un país on el seu idioma no està contemplat en el seus aparells. I aquesta torre de retrets i crítiques la podem fer tant alta com volguem i també podem engegar tots els ventiladors que tinguem a mà per fer arribar ben lluny la nostra ira. Però com diuen, els arbres no ens deixen veure el bosc, la torre de retrets per molt alta que sigui té la base de fang. La notícia no deixa de ser una fotesa al costat, per exemple, del tancament dels repetidors de TV3 a les Illes i al país valencià, del fet que no pugui anar al cinema de manera normalitzada a veure una pel·lícula en l’idioma del meu país, de que m’apallissin les forces d’ocupació si em vull expressar amb la llengua de casa meva, que hagi de perdre el temps que faci falta per canviar el nom del meu DNI, perquè els meus pares no van tenir la llibertat de triar-lo, i que a més a més, encara em segueixi arribant paperassa oficial amb un nom que no és el meu… i puc seguir fins a California si voleu, que hi ha un llarg camí. Els mitjans de comunicació haurien de denunciar fins la sacietat aquestes agressions dins de casa abans de fixar-se amb el que no fan uns senyors que són a deu-mil quilòmetres d’aquí.

Potser la notícia hauria d’estar a l’apartat de Món i Política, doncs com a representants nostres, els polítics haurien de vetllar pel nostre idioma, primer a casa, després a casa del veï i finalment a Califòrnia, però primerament a casa. I tot són bones intencions, però si aquestes no els hi aporten vots o diners, aquestes… són paper mullat. Només cal veure com esperen asseguts els de GUA Català esperant que els seus representants moguin fitxa.

Davant d’aquest panorama ens n’adonem que els idealistes, ja no són els polítics, sinó que la ideologia queda arraconada i marginada al poble, al ciutadà, als petits col·lectius que amb el seu esforç i de manera, de vegades alegal, tiren pel dret per aconseguir allò que per dret ens és negat i surten Miquels Labòria, Jordis Gómez o Xins que agafen la bandera ideològica, que els polítics han abandonat fa dies, i afegeixen el seu granet de sorra a la causa.

Una cosa és ignorar el català i l’altre és carregar-se’l, això sí, de manera fina. Senyor columnista és millor denunciar un botxí que no pas a un ignorant.

*En Jordi de “No tot és Mac” té una bola de cristall amagada.