No, no estic parlant del valor material de tenir un monitor de dimensions grosses, encara que aquest podria ser el tema ja que en menys de deu anys el valor d’aquests han caigut en picat (recordeu?, monitors de 6.000 euros), sinó d’una qüestió de sensibilitat, sociabilitat i ambientació. A que ve aquest rotllo, doncs la cosa va de taules i monitors.

Sóc un paio amb manies, poques, però perseverants. Sempre he trobat horrible i poc natural treballar davant d’un ordinador i que aquest estigui de cul a la paret; això vol dir que tu hi ets de cara. No es que vulgui treballar amb vistes al mar, amb vistes de platges del Carib o senzillament de cara a una obertura que puguis observar el món exterior, que estaria bé, ho reconec, sobretot les vistes a platges caribenyes; però trobo molt trist haver de treballar de cara a la paret, em recorda a càstig d’escola.

Per això des del primer moment que van entrar ordinadors a casa sempre he mirat de posar-los en taules centrals i enculats, cosa que fa que els que hi treballen tinguin una visió directe del seu interlocutor del monitor del davant i també al ser una taula al mig de l’estança, tenen una visió bastant general de l’espai de treball. D’aquesta manera no t’has de trinxar les cervicals si vols mirar al teu interlocutor per ser una miqueta educat, quan vols parlar amb algú que és a l’habitació. Tanta és la meva obsessió que quan vam fer reformes a l’estudi on érem, vaig dissenyar una taula rodona de grans dimensions on hi havia quatre llocs de treball. Com els cavallers de la taula rodona, igual. Com que la vaig dissenyar i es va construir, també vaig aprofitar fer-la d’una alçada suficient per no deixar-hi el ronyons si ens havíem de mirar originals o documentació al damunt seu. Un problema que em va sorgir és que la majoria de les cadires d’oficina no donaven la talla (d’alçada, s’entén) i vaig haver de patejar-me tot Sabadell per trobar cadires que tinguessin el nivell adequat. Em va valdre una pasta però era la taula dels meus somnis. Aquesta ha anat perdurant en el temps i encara ara és la nostra taula de treball. Ara ja no hi treballem quatre sinó dues persones, els temps han canviat, però des de fa un temps torno a tenir un problema. No puc veure la cara de la Montse quan parlo amb ella malgrat som un davant de l’altre, doncs tenim uns monitors que han anat creixen al llarg del temps, 13″, 15″, 17″, 21″, 27″… impossible visualitzar el que hi ha darrera del pàmpol del monitor, és més, a vegades em quedo sol com un mussol encetant una conversa doncs darrera del monitor hi ha el seient buit i ningú que m’escolti ni em respongui. Ja veieu, torno a tenir un problema… retrovisors, miralls al sostre, a les parets, càmeres?, s’accepten propostes.