Bé, avui em ve de gust tirar-me floretes i abans del concert al Liceu em vaig fotografia al costat del meu disseny del cartell de L’home del paraigua, una obra d’en Joan Martínez i que tracta del recentment traspassat Vicenç Ferrer. He titulat l’entrada d’aquesta manera per lligar el tema macaire, el tema disseny i el tema cant, tot un còctel.

Amb la fotografia, nomé he volgut immortalitzar el fet de que un disseny meu hagi estat penjat a la façana del Gran Teatre del Liceu durant uns dies. Aquest fet difícilment es tornarà a repetir. El mateix puc dir del tornar-hi a cantar.

I posats a fer comentaris paral·lels us diré que ja sé perquè el Liceu s’anomena “Gran Teatre”, el fet és molt senzill, perquè és un laberint indesxifrable. Els seus dissenyadors no es van preocupar de marcar de manera entenedora els seus passadissos i estances perquè el personal que hi presenta espectacles, la majoria  hi passen poc mes d’una vegada, sàpiguen cap a on van i a on són. El resultat d’això va ser que en les 9 hores que vam estar en el seu interior ens vam perdre 10 vegades.

El de la foto sóc jo amb “traju”, cosa que és bastant extraordinària de veure, vaja que només hi vaig als concerts de gala, només em falta en corbatí.