En decideixo a fer aquesta entrada perquè el que escric més avall ha estat el pensament del dia i normalment escric sobre les vivències i pensaments quotidians. Ja sabeu la meva dèria de criticar anuncis o propagandes que no venen a tema o anuncis maniqueïstes: Repsol, Telefònica, Coca-Cola, etc.

Després de veure i llegir a la xarxa la creació d’un nou anunci, l’últim intent de Microsoft per desacreditar Apple, un nou antídot pels “Get a Mac”, cada vegada tinc més clar que han perdut el nord i que quan això passa, Steve Ballmer hauria de passar-se 40 dies en dejuni i meditació transcendental al desert per veure si es troba a sí mateix. Ho dic perquè les premisses que es llegeixen a la xarxa de l’estratègia per part de Microsoft de desprestigiar a Apple són surrealistes i l’aboquen a un hara-kiri. L’argument de Ballmer és que a igualtat de component interns d’una màquina, la d’Apple té un cost afegit de 500 euros en comparació amb una altra de característiques semblants.

Per qui no sàpiga del que va la història us l’explico, a la xarxa trobareu vídeos que la il·lustren. Representa que Microsoft, de manera encoberta demana a tot un seguit de personatges anònims (gent del carrer), en el cas del primer anunci a la Lauren, que aconsegueixi un ordinador portàtil que encaixi amb una sèrie de característiques tècniques per menys de 1.000 euros. Si aquesta logra trobar una màquina que acompleixi amb aquestes característiques, se la pot quedar.

Laurent, que no deu ser tonta, primerament intenta aconseguir la màquina dels 1.000 euros en una Apple Store, quina casualitat. Si els productors de l’anunci “Crispin Porter+Bogusky” van deixar actuar a la Laurent a voluntat pròpia i aquesta el primer que mira és en una Apple Store, ja no van gaire ven encaminats en el seu propòsit de desacreditar Apple. És evident que el primer que hom faria és cercar la màquina desitjada i/o anhelada, comprovant que no hi té accés ja que no s’ajusta al seu pressupost. Tu, no faries el mateix? En el cas contrari, si tot està manipulat i la productora l’adreça a una Apple Store per demostrar a l’espectador que allà no hi trobarà cap màquina de 1.000 euros que encaixi amb les característiques del joc (portàtil amb pantalla de 17″ amb un teclat agradable), crea en l’espectador una publicitat subliminal que el porta a la primera premissa, com és que la Laurent entra en primer lloc a una Apple Store? Això va en contra del seu client (Microsoft). L’excusa que posa la Laurent sortint de l’Apple Store amb les mans buides no té gaire consistència, és més aviat demagògica: “No molo suficientment per ser una persona Mac” (dictat per la productora?). Què vol dir aquesta frase? Hagués hagut de dir: “Amb els 1.000 euros no he tingut prous calers per comprar un MacBook de 17 (quina mala sort)”. Després la Laurent se’n va a una botiga de PC’s i aconsegueix un portàtil HP per 700 euros, entre un munt de màquines per triar que compleixen les característiques del joc, i encara li sobren 300 euros. Torna els 300 euros i el portàtil passa a ser de la seva propietat (“prova superada”), d’aquesta manera Microsoft paga a un hipotètic actor 700 euros o millor dit el paga amb espècies amb un ordinador que val 700 euros i aquest li munta la propaganda. Però ho fa amb unes llacunes en el seus arguments que em fan quedar bocabadat.

Primer de tot dir que no em crec que l’augment de quota de mercat fins al 10% d’Apple estigui donada pel fracàs estrepitós de Windows Vista (curiosament l’empresa que patrocina l’anunci), més aviat crec que és deguda a la informació. Són els iPod/iPhone que fan que la gent s’informi més sobre que és i qui és Apple. Aquest guany de mercat d’Apple implica que milers i milers d’usuaris potencials d’HP, Dell, Sony, etc. deixin de comprar aquestes màquines (deuen estar mosquejades, no? aquestes empreses), doncs segons la premissa de la mateixa Microsoft a igual hardware el normal és comprar el més econòmic, com és possible que un 3% de quota de mercat actui d’una manera que no s’ajusta a la lògica? Són uns aturadets i uns desinformats aquest 3% i es decanten per un ordinador que val 500 euros més per la patilla, o és que troben un valor afegit en el seu sistema operatiu? Si obvies l’estètica d’Apple, la seva constant innovació en fer màquines millors amb els mateixos component que la competència, llavors només ens queda l’ànima per mesurar (SO). Steve Ballmer, se’t veu el llautó! Tu no vens ordinadors, tu vens software, tu vens o imposes un sistema operatiu i la gent es decanta pel de la competència perquè és millor malgrat haver de pagar 500 euros més per un ordinador.

Com és que el president de Microsoft s’aboca a aquest atzucac? Aquestes premisses no són les bones són les que l’aboquen a un hara-kiri.

Com és possible que la Laurent provi d’aconseguir primer de tot la màquina a una Apple Store, perquè li mola més un Mac, no? a igualtat de component interns d’una màquina, el que li deu molar més és el seu SO. Senyor Ballmer, aquí el que trenca la cadena de la seva teoria és vostè mateix. Fagi’s-ho mirar. Vagi-se’n al desert.

El sentit comú em diu que la Laurent, satisfeta: “a cavall regalat no li miris el dentat” (cavall=HP. dentat=Windows Vista), mirarà d’encolomar el portàtil a en Ballmer per 700 euros i anirà a la Apple Store on afegint els 1.000 euros es podrà endur un MacBook Pro de 15″ que al costat del HP de 17″ (m’imagino un dels que “regalava” la Caixa, que semblava un portaavions), és com triar entre un bombó i una garrofa (sense voler ofendre als cavalls, ja sé que tot és relatiu).

Això em fa recordar un fet que em va passar de petit que em va marcar per vida. De vegades les coses més insignificants són les més alliçonadores. Jo jugava a futbol amb sabates esportives (bambes) i tornant del camp, passava per davant d’una sabateria del poble on hi havia unes botes de futbol a l’aparador. Cada dia que passava més desitjava calçar-me aquelles botes de futbol, com altres companys que ja en portaven o com els nois grans que ja jugaven en competicions oficials. Finalment en algun aniversari vaig convèncer a la meva iaia perquè me les regalés i tot cofoi les vaig estrenar l’endemà. Vaig comprovar que no hi anava gairebé amb elles, eren dures, poc flexibles malgrat que podia clavar uns bons punxots. L’endemà em vaig començar a fixar amb les botes dels amics, cosa que no havia fet abans, i me’n vaig adonar que malgrat ser unes botes com les meves, pesaven menys,  eren més elàstiques, més lleugeres i estèticament les meves semblaven uns esclops al costat de les seves, malgrat ser pràcticament dels mateixos materials. Potser tenia onze o dotze anys. Va ser aleshores que vaig tenir clar que m’havia equivocat en comprar aquelles botes, que no totes les botes eren iguals malgrat servien per fer el mateix, que a la vida hi ha coses millors i coses pitxors i s’ha de saber triar el que més et convé. Vaig passar uns dies amb un malestar interior important (aquell malestar que et queda quan n’ets conscient que l’has caga’t, aquella desolació interior), ja que el que m’havia costat tant d’aconseguir, en qüestió de dies em va decebre i tot perquè només vaig valorar la seva utilitat i no pas la seva qualitat. A partir d’aleshores vaig tenir la consciència de que abans de triar una cosa, s’ha de poder comparar amb altres coses semblants i llavors triar i si no t’arriben els calerons, doncs toca fer guardiola per aconseguir el que creus que t’ha d’anar millor i si la immediatesa està per damunt de la teva elecció, llavors toca renunciar, però per experiència us dic que la immediatesa és mala consellera i sempre acabes rectificant.

Vaja, vaja avui he començat amb el Ballmer i he acabat parlant de botes de futbol.