Fa dos estius vaig anar amb la família a Egipte de vacances amb tot un grup d’amics. Com és costum em vaig endur el portàtil amb la resta de la família. Ell no paga bitllet d’avió ni de cap tipus i a més a més alimentar-lo surt de franc ja que el pots endollar a qualsevol endoll d’hotel sense haver de pagar cap plus. No ocupa gaire, no es queixa. L’únic que té és que és una mica pesat (de pes), ja que el meu no el deixo parlar. Res, és una joia viatjar amb ell, em serveix sobretot per descarregar les fotos i per mirar alguna pel·lícula estratègica que ja he triat abans de marxar (d’aquelles que fan que el nen estigui quiet).

Per exemple, vam passar tres o quatre dies a El Caire, a l’hotel Semiramis, tot luxe (us hi adjunto una foto, però la façana no fa justícia del que hi ha a l’interior). És allò que et sents en un ambient on no encaixes, però ja se sap que pels occidentals tot són bons hotels. Dins de la diversa varietat de luxes hi havia el fet de poder-te connectar a internet via wifi o ethernet, la pega és que la connexió no entrava dins el pack de l’habitació i l’havies de pagar a part a uns preus d’occident. Com que m’agrada merdejar vaig provar de connectar-me a internet i em va sortir una pàgina de l’hotel on sortien tarifes i diverses varietats de connexió. Vaig pensar que si fos un hacker informàtic com els de les pel·lícules de Hollywood, no em seria gaire difícil saltar-me les traves que em sortien a la pantalla. I vaig picar al navegador 192.168.1.1 número arxifamós i poc original per anar a parar al router o servidor. La meva sorpresa va ser que em va sortir la típica pantalla de nom i clau i hi vaig provar el típic: root, admin, 1234, 123456 i… hòstia veig que amb aquest ball de tòpics vaig i entro al servidor. La cosa es posava interessant, vaig començar a endinsar-me pels directoris fins que vaig anar a parar a la base de dades dels clients de l’hotel que tenien compte obert per utilitzar internet, per hores o tot el dia pels més ostentosos, d’aquests n’hi havien tres o quatre i a més a més sortien les claus per accedir a internet. Com que no vaig voler putejar als que el tenien contractat per hores vaig apuntar-me la clau del senyor Smith de l’habitacio 222 i vaig tornar a picar una adreça d’internet i quan em va sortir la pàgina del l’hotel per explicar-me tot el rotllo hi vaig col·locar la clau del Sr. Smith i voilà, m’havia alliberat de la intranet per passar a internet. Tot era tant fàcil que vaig començar a pensar com el delinqüent: poden saber l’habitació des d’on em connecto? Em va semblar que sí, que cada habitació havia d’estar controlada d’alguna manera (un cop pensant-ho en fred crec que no m’haguessin enxampat) i vaig optar per no passar-me, vaig fer les consultes del correu i em vaig desconnectar. Però allà hi havia molt camp per xafardejar i així ho vaig fer, mentre la família dormia jo estava ven desvetllat per la troballa i vaig seguir endinsant-me en els directoris, vaig mangar alguna cançó de moda del país fins que vaig entrar dins els programa on portaven el manteniment de les habitacions (imagino el que utilitzaven des de la recepció), vaig cercar el número de la nostra habitació i efectivament sortia el meu nom com a usuari. Allí podia esborrar i manipular el que volgués, bé el que volgués no, ja que per evitar sorpreses estava prohibit consumir res del bar i nevera de l’habitació; només podia sumar i no pas restar que era el temptador…

Vaig trobar increïble i greu el forat de seguretat d’un lloc com aquest, ja que només cal fer correr la imaginació per fer-ne una de grossa per explicar als néts.

Bé, si aneu a Egipte amb un portàtil us recomano que us allotgeu al Semiramis, és un hotel on hi podreu trobar de tot a un bon preu, però si us plau no digueu que hi aneu de part meva.