Llegeixo a directe!cat que la Generalitat de Catalunya ha decidit atorgar una Creu de Sant Jordi a Ana Maria Matute, escriptora en llengua castellana, membre de la RAE i signant del “Manifiesto por la Lengua Común”.  Crec que la notícia es mereix més ressó mediàtic i per això hi posaré cullerada.

El perfil d’aquest personatge no encaixa gaire bé dins dels objectius de la distinció de la Creu de Sant Jordi que segons he trobat són aquests:

«distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural».

Segons sembla aquest nomenament ha estat criticat per la ex-consellera d’Ensenyament Carme-Laura Gil, al·legant que la seva obra pertany a la literatura espanyola i per tant no és mereixedora del premi Sant Jordi.
Per altra banda Joan Ferran, el de la crosta nacionalista, titlla Carme-Laura Gil d’intolerant per qüestionar la Creu de Sant Jordi a Matute. Diu “La tesis de Laura me produce tristeza. Supura intolerancia y muchas cosas más de las que no quiero acordarme. Esas cosas, en forma de doctrina, asolaron Europa.” La frase està treta del seu blog.

Bé, tot plegat em recorda a la Fira del Llibre de Frankfurt on la Mostra de Literatura Catalana va ser la convidada d’honor i que els socialistes insistien en que la literatura feta des de Catalunya en castellà era cultura catalana (els alemanys deurien al·lucinar). Per aquesta mateixa premissa ara resulta que Ana Maria Matute també és mereixedora d’una Creu de Sant Jordi per defensar la identitat catalana, escrivint en castellà i a sobre signant el “Manifiesto por la Lengua Común” perquè el castellà, està més que demostrat i ella vivint a Barcelona ho sap més que ningú, se l’està marginant, se l’esta matxacant, quina manera més original de defensar la nostra identitat, el que realment fa és defensar la seva. De la mateixa manera en Joan Ferran també deu pensar d’acord amb aquesta premissa i així ho corroboro després d’haver visitat el seu blog. Veig que aquest és més propi d’un militant de Ciutadans que no pas d’un membre del PSC, ja que combina articles en ambdues llengües com si tingués un problema identitari.

Però el més fastigós dels comentaris de Joan Ferran (el de la crosta) és el típic raonament dels faixistes espanyols que essent conscients que la millor defensa és un bon atac ens titllen de nazis. Veig, però que deu ser un pensament de molts espanyols i d’alguns catalans que tenen clar que la seva cultura és fora de les fronteres del seu país, i aquest pensament cada vegada es fa més palès si tenim en compte com van les coses, només cal observar els pactes que hi han hagut al país basc doncs sembla que la política ja no enfronta a partits de diferent ideologia sinó que enfronta els partits pel color del seu nacionalisme.

Tornant a la frase  fastigosa “las doctrinas que asolaron Europa” eren les d’una raça que es creia superior els quals volien sotmetre a tot Europa, mitjançant les armes, en un únic pensament el Nacional Socialisme. En el nostre cas l’únic poble sotmès per les armes és el poble català, que a l’igual que els índis americans serà reconegut pels espanyols quan el genocidi cultural s’hagi executat del tot i només quedi alguna reserva al peu de la muntanya de Montserrat.

Al senyor Ferran dir-li que en realitat l’intolerant és ell, ja que erra per partida doble. Intolerant perquè no accepta la crítica i se la treu del damunt amb una parau-la màgica no pas raonant-la i a més a més es passa pel forro els objectius de la distinció de la Creu de Sant Jordi. Si no li estan bé els objectius, que els canviï, per això el seu partit està al front del govern de la Generalitat o sinó que xapi la boca, el que no pot fer és saltar-se la norma i a sobre dir-nos intolerants els que pensem que la norma és per cumplir-la.

Com a defensor d’aquesta cultura, la meva, la cultura dels meus revesavis, avis, pares i per poder-la lliurar als meus fills, haig de ser un nacionalista català radical obligat, no puc triar res més, no puc pensar en ser un ciutadà europeu o del món si el meu veï m’està agredint de manera constant i constantment em coarta la meva llibertat per decidir qui vull ser i cap on vull anar, com de manera clarivident reflecteix la Declaració Universal dels Drets Humans que tothom signa i que cap govern compleix.

És més fàcil tornar a poblar el pirineu d’ossos bruns i que tothom hi estugui d’acord que no pas els gabatxos li donguin la Creu de Sant Jordi francesa a la senyora Matute malgrat hagués nascut sota mateix de la Tour Eiffel per escriure en castellà. També sembla més fàcil i interessant pels espanyols preservar l’ós bru del pirineu o l’ós asturià dels Pics d’Europa que no pas preservar les cultures de la península Ibèrica que han colonitzat amb les armes.