Aquesta setmana s’han complert els 40 anys de l’arribada de l’home a la lluna. Jo era un marrec, però recordo vagament l’esdeveniment passat en directe per la TV que encara era en blanc i negre. Aleshores era com un somni fet realitat, l’home era capaç de desplaçar-se i fer milers de quilòmetres fins arribar a un altre astre. Que bons que som!!!

Els dubtes apareixen quan et vas fent gran i pots fer raonaments sobre diferents temes, siguin encertats o no, i a més a més veus el pas del temps amb una certa perspectiva i pots palpar el que és espai-temps d’una manera més objectiva. La pregunta de l’arribada de l’home a la Lluna no fa pas gaire que me la vaig plantejar de manera crítica i després de rumiar-hi vaig arribar  a la conclusió de que no podia ser cert per una qüestió de sentit comú (el menys comú dels sentits, per cert). Vaig consultar a internet i vaig veure que no era l’únic que havia arribat a aquesta conclusió i vaig poder visitar vàries pàgines web que parlaven del tema. Quan hom, coneixent la naturalesa humana, ho posa tot en dubte, no em va estranyar gens que de la teoria de la conspiració no se’n fes propaganda. Suposo que reconèixer una mentida d’aquestes dimensions no ha de ser fàcil. Tot té un temps i potser a l’època de la guerra freda el conquerir adeptes, simpatitzants i seguidors perquè “hom la té més llarga” (als Americans em refereixo), potser tenia algun sentit, no ho sé. Aquest episodi em recorda la broma (o estudi sociològic) que va fer en el serial radiofònic Orson Welles el 1938 on mitja Amèrica es creia estar envaïda per éssers extraterrestres.

El meu sentit comú: Des de la posada en orbita de l’Sputnik rus el 1957 a col·locar a l’home americà a la lluna només van passar dotze anys. Si tenim en compte que des del primer iPod fins a l’iPhone, van passar 6 o 7 anys se’m fa difícil que en aquest temps l’home pogués acumular informació suficient i tecnologia vàlida per fer aterrar un trasto a la lluna i que aquest mateix trasto es tornés a enlairar per coincidir amb un altre trasto que l’estava esperant en la seva òrbita. Tenint en compte que els aterratges a la terra eren com una pedregada que anava a parar al mar d’un tros de ferralla que després d’aquesta experiència anava al primer punt verd per ser exhumada o a un museu per ser venerada, se’m fa difícil pensar que la mateixa operació es realitzi a la Lluna sense cap tipus de problema.

A part del meu sentit comú també puc donar la meva opinió des del punt de vista fotogràfic amb unes fotografies que he trobat on presumiblement hi ha tots els carrets que van disparar els tres astronautes durant el seu viatge amb càmeres Hasselblad. Un cop he llegit material sobre el tema resulta que els negatius originals del viatge no s’han mostrat mai i segons sembla les gravacions originals visualitzades a la TV que es van oferir a tot el món van ser esborrades de les cintes magnètiques originals, uns diuen que per negligència i uns altres diuen que per ser reciclades doncs cada cinta valia 100$ de l’època. Això vol dir que no es compta en cap moment amb el material original.
Les fotos trobades a internet són força interessants i de mica en mica m’ha anat seduint el paper de Sherlock Holmes. A primera vista el més estrany que vaig trobar a les fotografies era que els horitzons d’aquestes eren estranys, la majoria pràcticament sense relleu i amb molt poca profunditat. Us adjunto algunes fotos:

Un altre tema és el de l’entorn, la Lluna no té atmosfera, la seva temperatura oscil·la entre 100ºC i -100ºC i sempre veiem la mateixa cara ja que la seva rotació coincideix amb la de la Terra. El no tenir atmosfera fa que la llum sigui molt dura, o sigui que les ombres són molt intenses perquè el cel és negre i no genera una difusió de la llum tal com passa a la Terra. Aquesta teoria és important per entendre que moltes de les fotografies fetes pels astronautes són difícils d’assimilar per un fotògraf.

En aquest cas seria pràcticament impossible obtenir tanta lluminositat d’aquesta presa al cantó ombríbol a menys que es disposés de llum addicional que il·luminés la part fosca. Em puc plantejar que la mateixa sorra pugui generar llum difosa i que ajustant la càmera a la foscor és pogués fer sortir la figura de l’astronauta o l’enganxina de “UNITED STATES” però amb aquest cas, les parts on hi toca la llum del sol haurien d’estar completament cremades, i no ho estan.

Proporcionalitat. En aquesta fotografia la figura de l’astronauta no està proporcionada amb la de la capa del mòdul llunar, l’astronauta el veig massa petit, sembla el mini Molina.

Un detall important en la següent fotografia és que l’ombra de la bandera ha desaparegut. Davant d’aquest detall tant evident vaig navegar fins a la NASA per veure si hi tenien exposada aquesta mateixa foto i efectivament hi era i també hi mancava l’ombra.

Un altre detall que em va sorprendre és la netedat de les plataformes de l’extrem de les potes del mòdul lunar. Si el mòdul lunar aterra amb els motors funcionant per igualar la velocitat que duia del seu viatge a través de l’espai (Kms per segon) fins a 0 Kms. per tenir un aterratge suau; com és que la polseguera del motor a l’aterrar no omple els platerets de sorra, com és que el terra de sota del motor no es veu la pols de manera radial al ser apartada per la força del foc del motor?

Un altre detall és la càmera que va filmar el passeig lunar, té la mida d’una càmera de fotografia de butxaca d’avui dia. Les càmeres de filmar de fa vint anys eren aparells mastodòntics que es carregaven a l’esquena. Els de fa 40 anys no ho sé però difícilment podien ser tant menudes. Un altre detall que no passa desapercebut és el cable que connecta la càmera amb el mòdul, un cable que sembla de dimensions d’un cable normat de corrent amb la particularitat de que pel seu interior havia de passar l’energia elèctrica per fer funcionar la càmera i també la senyal de vídeo.

Per poder il·lustrar tota la meva conspiració vaig voler-ho fer des de casa (les fotos les havia trobat navegant a la feina) i vaig tornar a demanar a Google el que recordava havia posat per fer la recerca anterior. Casualment vaig anar a parar a una pàgina on es recrea en la conspiració. Hi ha gairebé trenta motius argumentats i de pes  per creure que tot és un gran engany. Em va fer gràcia veure que les teories que us he posat més amunt, allí també hi són reflectides.

Aquí també hi vaig trobar un fet interessant sobre les càmeres utilitzades. Les Hasselblad, càmeres mítiques i reconegudíssimes dins del món de la fotografia van ser les triades per enlairar-se fins la lluna. Era l’any 1969. En aquesta època no hi havien automatismes a les càmeres, tot era mecànic i manual. Havien sortit les primeres rèflex que no són com les que coneixem avui. El visor rèflex era a la part superior de la càmera, s’obria una mena de finestreta i podies veure a través de l’objectiu. El problema era que quan disparaves perdies la referència visual de la pantalla ja que el mirall que et reflectia la imatge que veia l’objectiu es retirava abans de disparar. Per això aquestes màquines eren pensades per fotografia d’estudi ja que es necessitava un trípode per tenir un enquadrament bo i estable. A l’enllaç que us poso fa esment sobre la impossibilitat de disparar fotografies en les condicions en que estaven els astronautes. La màquina la tenien fixada al pit i amb el vestit d’astronauta es fa impossible poder mirar per la finestreta del rèflex per enquadrar la foto, ja que el casc és rígid i encara que es miri avall veus la part inferior interna del casc. A part d’això ens fa fixar que gairebé totes les fotografies surten a la primera presa malgrat l’entorn complicat de la llum i del fet que havien d’enquadrar a cegues, totes estan ben enquadrades i que no n’hi han d’esgarrades. Tot aquest apartat em sembla també molt interessant perquè són proves que tothom pot entendre. No es pot fer un enquadratge a cegues, un fotògraf professional necessita fer tres o quatre exposicions manuals per assegurar la  correcta exposició de la imatge en el negatiu de la càmera.

Bé, jo no vull pas fer canviar d’opinió a ningú sobre el tema, només veig que tot el que us he exposat és material suficient per dubtar de manera severa de que les fotografies no estaven tirades pels astronautes i tampoc era la Lluna el l’escenari d’aquestes.