Aquesta és una nova secció on hi aniran a parar tots els meus dissenys d’interiors de casa, que en tinc un quants. Des que tinc ordinador, un programa de dibuix i el Photoshop per texturar els dibuixos i fer realitats virtuals, he anat dissenyant, des de l’interior de casa meva, una casa vella i restaurada l’any 1998, fins altres estances, mobles i objectes per aquesta. Malgrat que els meus amics al·lucinen quan vénen a casa i veure coses tan atrevides i que surten de la normalitat, sempre acaben la conversa dient: “quan hagem de fer reformes ja em daràs unes quantes idees…” la realitat és que quan les fan tothom agafa un aire més aviat conservador i es deixa de “coses rares”, malgrat les idees que els dono i els dibuixos fets.

Començaré per una escala de caragol que tinc al menjador de casa per pujar als pisos superiors. L’escala de cargol com tots sabem es caracteritza pel poc espai que ocupa i també per la seva estètica. Es un element que sempre m’ha cridat l’atenció (algun dia faré alguna exposició fotogràfica dedicada a les escales). Quan vaig fer reformes a la planta baixa de casa (tinc una casa de tres pisos i les reformes les he fet de manera “esglaonada”, mai millor dit, encara que vaig començar pel pis de dalt), va ser la oportunitat de posar-hi una escala de caragol i perquè no dissenyar-la jo mateix i em vaig posar davant l’ordinador a treballar-hi. Degut a les característiques d’una casa ja assentada només tenia un lloc lògic on posar-la i amés a més havia de passar entremig d’una biga mestre i l’habitació de matrimoni del primer pis. També vaig guanyar uns deu-quinze centímetres a la paret, una paret de casa bella d’aquelles que fan mig metre d’amplada. Va ser complicat d’optimitzar l’espai perquè la biga em limitava en l’espai i en l’alçada, havia de poder pujar sense haver-me d’ajupir. Després de mesos de càlculs va sortir el que us ensenyo.

Al final va acabar sent una escala de 14 graons (13 + el replà) i no acabava de donar la volta a ella mateixa per una qüestió d’alçada del sostre (el dibuix és cenital). La vaig rumiar en forma modular, tot eren peces de ferro soltes que s’agafaven les unes a les altres per caragols. Cada graó anava fermat a una làmina de ferro de 6x1x… cms (amplada, gruix i llargària) i per llargàries que anaven disminuint de l’alçada total el equivalent de l’alçada de cada graó 13 làmines que s’anaven escursant 21, 321 cms. cada una. Aquestes làmines van fermades entre elles per uns arcs de diferent longitud que varia segons les làmines que han d’abraçar. Tant els arcs com les làmines tenen els correnponents forats per unir-se mitjançant un cargol.

Els graons són de fusta, crec que de teca i van collats sobre unes plataformes metàliques que a la vegada van collades a l’extrem superior de les 13 làmines. Aquí teniu els dibuixos de les diferents peces.

I ja està, tot això va anar a parar a un ferrer de confiança que em va dir que no s’atrevia a fer-m’ho i em va adreçar a una gent que es dedica a fer escales de caragol, on em van fer la barana en funció del l’esprtall de dibuixava l’escala un cop muntada. Es veu que fer la barana és complicat per la forma que ha d’agafar per ser sempre paral·lela al dibuix de l’escala de caragol. El resultat final és el de la fotografia.

El que em va omplir més de satisfacció és que el senyor de les escales de caragol em va demanar si es podia quedar els dibuixos i si li podia fer arribar una fotografia de l’escala acabada (ell la va deixar sense que encara hi haguessin els graons posats). L’inconvenient que li trobo després de cinc anys que la faig servir és que quan puges l’escala fimbreja una mica. Fins que no t’hi acostumes dona sensació d’una certa inseguretat, però això només passa els primers dies.