Us adjunto la fotografia del mes de febrer (En blau i grana).
Avui que fa un dia gris i que estic nostàlgic, i tenint en compte els esdeveniments amb la fotografia que us adjunto, em ve de gust portar fins al paper el que m’he plantejat aquesta nit quan no podia dormir. D’on em ve la meva afició per la fotografia? Imagino que la gent normal s’hi aficiona per algun amic o familiar que ja és dins d’aquest món o perquè li han regalat una màquina de fotografiar i troba curiós això de congelar el temps i al final li dona un aire artístic als seus congelats i acaba per dornar-los-hi un nom.

No és el meu cas. El primer contacte que vaig tenir amb la fotografia, em refereixo a contacte colpidor, ja que amb la fotografia s’hi neix, de fet és una de les primeres coses que et fan després de néixer, una foto amb flash, potser per això la majoria dels nadons opten per néixer amb els ulls tancat, per evitar el primer flash de la seva vida. …contacte colpidor va ser un dissabte a la tarda, deuria tenir dotze o tretze anys. Vaig anar a casa d’un amic a passar la tarda i només arribar em va fer entrar a la cuina que era tota fosca i amb una bombeta vermella penjada. Quan la vista es va acostumat a la foscor, allò semblava l’infern, tot agafava el color vermell de la bombeta. Hi havia tres cubetes a la pica de l’aigüera i a la taula de la cuina un estri que no havia vist mai (ampliadora). D’aquell estri en sortia l’única llum blanca de l’estança i aquella llum dibuixava una imatge que no vaig entendre damunt d’una superfície blanca amb dues regles creuades (marginador). Jo no deia res i anava mirant. De sobte la llum blanca va tornar-se vermella, el meu amic va posar la mà dins d’un sobre i en va treure un full gruixut de paper (paper fotogràfic), el va posar damunt la superfície blanca (ara vermella) dels dos regles, va girar el mànec d’un estri que semblava un rellotge (temporitzador) mentre que al mateix temps la llum vermella que sortia de l’estri es tornava a convertir en blanca mentre el soroll del tic-tac sonava a la cuina, mentres, ningú no deia ni piu. El rellotge va sonar com un despertador i la llum vermella va tornar a regnar a la cuina. Va agafar el paper i tot adreçant-se a l’aigüera, em va dir “ara veuràs”. Va submergir el paper dins de la cubeta que era plena d’aigua (revelador) i aleshores me’n vaig adonar que els reis i el tió  existien, si més no podien existir, perquè allò que estava presenciant sorgia del no res, d’un full en blanc, mentre l’amic anava brandant la cubeta, en el paper hi anava apareixent una imatge i aquesta cada vegada es feia més intensa. Quan es va veure bé la va agafar amb unes pinces i la va canviar de contenidor, una altra cubeta plena d’aigua (aigua) la va deixar uns deu segons i llavors el paper va anar a parar a una tercera cubeta, també plena d’aigua (fixador), aleshores el llum de la cuina em va enlluernar fins que vaig poder veure amb claredat que el que hi havia dins la cubeta submergida era una fotografia. Allò va ser màgic i em va impactar. En els llocs s’hi entra o per la porta del davant o per la del darrera i jo ho vaig fer-ho per aquesta, per la del darrera. A partir d’aleshores vaig agafar la càmera dels pares i em vaig dedicar a tirar fotografies a l’atzar, no per les fotografies en sí, sinó per veure la màgia del “quarto” fosc. En arribar les vacances es va acabar (tallar) la falera del laboratori i ja se sap, al tornar al setembre estàvem per descobrir altres misteris, estàvem entrant en l’adolescència i hi ha quantitat de mons per descobrir, però quan s’havien de tirar fotos en els esdeveniments familiars sempre era jo el voluntari per tirar-les. Des d’aleshores sóc gairebé invisible en tot el material gràfic de casa, no suto mai a cap foto. Al fer COU als 17 anys vaig conèixer al Jordi i no recordo exactament quins van ser els ingredients, però vam decidir dedicar-nos a la fotografia, a ell ja li agradava i jo tenia ven guardada l’experiència de feia quatre o cinc anys, així doncs vam comprar una ampliadora, tres cubetes i rebelador i a l’altell del garatge del seu pare vam muntar i habilitar el nostre laboratori fotogràfic. L’any següent, com que anavem a la universitat al matí, aprofitàvem dues tardes a la setmana per dedicar-les íntegrament a feines de laboratori. Vam començar a devorar llibres i més llibres, vam començar a revelar-nos els negatius i ens vam fer socis del Càmera Club Sabadell amb 18 anyets. Érem els nadons de la colla, tothom era gent gran i nosaltres hi anavem una tarda a la setmana i només fèiem que escoltar i mirar, mirar el que feien i mirar les fotografies que éren penjades a les parets i també al passadís on hi havia la seu del Càmera Club, on estaven penjades les fotos dels mensuals de color i de blanc i negre on també hi havien l’exposicions de gent del mateix Càmera Club o de foranis que venien a exposar. Recordo una exposició d’en Fontcuberta que ens va impactar, allò ja no eren fotos “normals”. Vam començar a presentar-nos als mensuals, vam comprar un equip d’il·luminació que ens va valdre vint-mil pessetes de l’època, pagat a mitges, i vam començar a enredar a amigues perquè ens vinguessin a fer de models a l’estudi de l’altell del garatge. Mil anècdotes de tots colors. Vam aprendre tècniques de revelat i la nostra condició d’esponges va fer que en poc temps i entre enrabiades i tertúlies anessim pujant de lloc a les classificacions dels mensuals, cada bon resultat ens esperonava més per seguir creixent. Va arribar el trencament de la mili i després de perdre un any vam tornar a l’aventura. Aquell any sabàtic ens va fer madurar i els dos anys següents ja van ser l’esclat, a Càmera Club vam passar de tercera a primera categoria i les nostres fotografies quedaven al costat de les dels nostres mestres. Ens vam animar i també vam tocar el revelat de color, en condicions precàries, ja que no teníem ni mitjans ni equip per fer-ho en condicions, però l’experiència em va ajudar més endavant a nivell professional. Filtres, colors bàsics, temperatures!!!….
Però tot té un final, amb el meu cas un disgust sentimental em va deixar sense la meva mussa inspiradora, vaig deixar de tirar fotos i vaig acabar penjant la màquina, sense ganes ni temps per tirar fotografies doncs poc després vaig comprar l’empresa on treballava i aquí es va acabar del tot… Bé, acabar acabar, no del tot, car a la meva vida professional hi ha estat sempre present la fotografia… la imatge, sense proposar-m’ho,  són coses del destí.

A la imatge de la capçalera us adjunto la meva primera màquina fotogràfica, una Canon AT-1, totalment manual que em va acompanyar sempre durant vint anys. No la vaig jubilar fins que em vaig comprar la primera digital, ja al segle 21.