Potser estaria bé fer un article més objectiu del molt criticat iPad, sota una visió de la realitat existent i deixant de banda la rumorologia que ha portat implícita aquest producte i també de les meves necessitats personals.
Des d’un bon principi s’havia dit (la rumorologia) que l’iPad seria la resposta d’Apple al netbook, ja que la mateixa companyia havia corroborat que no estava interessada en treure un netbook al mercat. Partint d’aquesta premissa, era de suposar que l’iPad hauria de presentar-se al mercat a un preu similar al dels netbooks per poder ser competitiu, i així ha estat.

Tenint en compte el seu preu i el seu posicionament (Apple el posa entre l’iPhone i el MacBoock), les seves prestacions han d’anar d’acord amb aquestes dues variables. Està clar que no podien presentar al mercat un producte que s’apropés molt a les característiques d’un Powerbook i afegir-hi tota la tecnologia multitàctil a un preu inferior, ni que fossin 50 euros menys ja que estarien fent la competència a un altre línia de productes de la mateixa Apple. Amb això vull dir que l’iPad en que jo somniava hagués estat a un preu molt superior i posats a posicionar-lo ho faria entre un MacBoock Pro i un Mac Pro. El problema, crec jo de que no s’acomplís el meu somni és que no hi ha un contingut professional per omplir el trasto amb MacOsX Leopard per la qual cosa possiblement estaria abocat al fracàs. Cap de les grans companyies de software han obert boca per dir que estan treballant per portar les seves aplicacions a una plataforma tàctil. Apple, per variar, ha estat la primera en reescriure la seva “suite ofimàtica”, una altra gran pensada, crec.
Tornem a l’iPad real. El fet de que l’iPhone no portés instruccions, delata la estratègia d’Apple i que alguns comentaristes han escrit a la xarxa: Apple vol arribar amb l’iPad a tot el públic que no entén un borrall en informàtica. Vol convèncer, per xemple, al meu germà, que interactuar amb un ordinador és fàcil quan ets un consumidor de continguts i que no li cal, al meu germà, que el seu fill de 17 anys li hagi d’ensenyar com guardar un arxiu i que abans de guardar-lo ha de saber on es guarda i com anar allà on el vols guardar. Pels que estem des de fa anys en aquest món els conceptes semblen clars i fàcils, però la realitat no és aquesta. A mi m’ho va fer veure un senyor, culte, que es dedica a fer conferències i xerrades empresarials doncs la seva experiència a la vida és dilatada i exitosa. Ell va començar a preparar les conferències en PowerPoint i de tant en tant venia a veurem per consultar-me coses que no li sortien. La gent que no controla en aquest món, i en d’altres, quan parla de coses que li són desconegudes i que per a ells aquest desconeixement el tenen com una mancança, passen per damunt d’elles sense puntualitzar-les i esperen la teva resposta per il·lustrar-se i fer veure que el que van aprenent a mesura que els hi expliques, ja ho sabien des del temps de la seva adolescència. Tu, com a emissor del missatge, penses, “mira això ja ho controla” i no és veritat. Doncs aquest senyor, no sabia diferenciar quan estava dins del sistema operatiu i quan estava dins d’una aplicació, per a ell era el mateix, era com si les aplicacions fossin el mateix sistema operatiu, i és clar, això, de moment, no és així.
Tornant al tema sembla que Apple va per aquest públic que és un tant per cent molt important del total. En el fons torna a la seva essència, posa la cosa fàcil al nou vingut. En un principi ho va fer amb el professional, ja que els equips de fa dues dècades no estaven a l’abast del públic general, i ara amb un trasto assequible volen evangelitzar a carn jove i sense experiència. Possiblement l’iPad tampoc portarà instruccions d’ús, perquè? només hi ha un botó per prémer no hi ha lloc per a equivocacions, quan està engegat hi ha un botó que llisca per desbloquejar-lo i quan l’has desbloquejat, ajudat pel teu dit només pot pitjar sobre un quadradet on hi ha un dibuix el qual indica, més o menys el que et trobaràs quan l’hagis premut, és la màgia del Mac portat a les versions més que bàsiques. Recordo la màgia i la complicitat que tenia vers el meu Mac quan començava a trastejar-lo, era una sensació de satisfacció i complicitat quan tu provaves per primer cop una cosa i aquesta es produïa tal com tu havies pensat que es podia produir, a les hores pensaves amb un somriure als llavis que el creador del software ja havia pensat en el que jo pensaria per executar aquella tasca, això fa que l’usuari perdi la por al desconegut i es llenci a aprofundir més dins del seu aprenentatge. Doncs repeteixo, crec que Apple va per aquí, i malgrat les crítiques i les riotes envers aquest aparell la gent l’acabarà comprant i els petits desenvolupadors aniran creant software per a ell i els grans desenvolupadors es veuran obligats a posar-se al dia i a abandonar els seu immobilisme donat pel seu domini en el mercat (gairebé monopoli), quan sospitin que algú pot entrar amb força en el món de les aplicacions tàctils que afecten als seus interessos (productes estrella). En el fons és (deixant de banda el preu del aparatu) l’antítesi de la Surface, molt cara, molt virguera, però sense continguts, no hi ha programes per ella, a menys que els facis fer a mida. Amb l’iPad ho tens tot, sense haver de fer res, la pots treure de la caixa i seure directament al sofà, no necessites res més, ara fins i tot pots escriure articles, fer presentacions o dissenyar fulls de càlcul amb un dit i sense haver d’aixecar-te de la butaca.
Perquè no és com tenir un iPhone o un iPodTouch?, doncs per una qüestió de mida; si tens el dos trastos al davant i vols navegar o jugar quin agafaràs? És com veure una peli a casa per la tele o anar al cinema, no hi ha color.