Avui us explico la història rocambolesca de com pots arribar a recuperar un PowerBook G3 desaparegut de casa teva.

Eren les 4 de la matinada d’un dia qualsevol. A casa com gairebé tots els dies a aquesta hora tothom dormia plàcidament (amb el vist i plau del meu fill, és clar). Ens desperta la melodia del telèfon de la Laura, la meva companya, ella s’aixeca i quan respon amb el clàssic digui? a l’altra cantó pengen… “qui és a aquestes hores?”, li demano mig adormit. Ella mira el número de la trucada que s’acavaba de fer i em diu, ets tu. “Jo?”. Aquell dia el meu Motorola havia quedat damunt del meu despatx, a la feina i tot el que em va passar pel cap va ser negatiu i vaig mirar d’oblidar-me del tema per poder seguir dormint. L’endemà, vaig preguntar a la Laura si la trucada de mitja nit era un somni o era una realitat contrastada. Em va contestar que era una realitat i va tornar a comprovar en el seu mòbil el número que hi constava. Efectivament era el número del meu mòbil. En arribar a la feia tots els meus pronòstics es van complir. Era la cinquena vegada que entraven. El local era com una garjola, tot reixat per ordre de les asseguradores, però tanseval, aquest cop van entrar per la taulada, van arrancar un tros d’Uralita i van fer un forat al cel ras i cap dins. Diguem que la cosa hagués pogut ser pitjor, sempre pot ser pitjor. Aquesta vegada s’havien endut el meu mòbil, una màquina pulidora que em va valdre una pasta, tots els cutters de la taula de muntatge i …o no!!!, el meu Power Book G3.
El meu G3 tenia una història peculiar. A part de ser el meu primer portàtil, i pertant el mimat de casa, aquest l’havia encarregat a Centre Gràfic de Manresa quan va ser presentat als EE.UU. i encara no havia arribat a Catalunya,  Segons em va explicar el mateix Ignasi de Centre Gràfic ell en tenia un altre de demanat per ús personal. “Era el primer G3 que va entrar al país —em comentava— i havia de ser per mi”. Ell era absent i com que va arribar només una màquina i jo era l’únic apuntat a la llista me’l van fer arribar a mi, je, je.

Aquest era un motiu més perquè me l’estimés de manera especial, els altres motius són obvis, hi tenia feines i coses meves, els plànols de casa meva que havia de restaurar, imatges virtuals de com quedaria, fotografies, dissenys de la feina… que us haig d’explicar (jo el portàtil el faig servir, vull dir que no el tinc pas per presumir, vaja). Després de fer la denúncia i tot el paperam vaig aconseguir el vist i plau per comprar-me’n un altre a càrrec de la companyia asseguradora cosa que vaig agrair, però no festejar ja que per mi tenia més valor el contigut que no pas el continent.

A Centre Gràfic en tenien en stock. Una altra cosa positiva perquè m’oblidés del contingut era que el nou G3 era actualitzat i ja disposava d’un port FireWire a banda d’altres millores tècniques. Vaig anar a dinar una hora abans per poder ser a Manresa a les 4. Després de dinar vaig entrar un moment a l’oficina abans d’agafar el cotxe per marxar i aleshores va sonar el telèfon…
Una veu desconeguda em va demanar si havia perdut un ordinador portàtil, jo li vaig dir que sí i la veu em va comentar que el tenia ell, que el va aconseguir a la fira del diumenge que feien a Barberà del Vallès, que havia donat paga i senyal per provar-lo i que al veure el contingut se’n va adonar que aquell ordinador tenia amo. Li vaig demanar què havia de fer per recuperar-lo, li vaig dir que me’l fes arribar a casa que li daria la paga i senyal que ell havia adelantat, li vaig donar l’adreça, però ell em va dir que volia conservar l’anonimat, que en mitja hora em tornaria a trucar. Vaig penjar bocavadat, però content sospesant la possibilitat de recuperar el meu portàtil. Com un clau, a la mitja hora em va tornar a trucar i em va dir que l’anés a cercar, que era a una plaça que hi ha dos carrers més avall del meu estudi, dins del segon contenidor d’escombraries i dins d’una bossa verda de deixalla que estaria plena de papers de diari per protegir l’aparell. Li vaig dir que hi anava corrents. Vaig arrivar a la plaça i efectivament a l’extrem més llunyar hi havia tres contenidors. M’hi vaig apropar, vaig obrir el del mig, i efectivament, allà hi havia una bossa verda, l’única, totes les altres eren negres o grises. La vaig recolzar sobre un banc que hi havia allà mateix vaig endinsar-hi la mà i vaig comprovar que a l’interior a més de papers de diari rebregats hi havia una cosa plana, vaig treure-la de la bossa i davant els meus ull va apareixer el meu G3 negre, aparentment tal com l’havia deixat feia una setmana damunt del despatx. Vaig abocar la bossa buida a les escombreries i me’n vaig entornar cap al despatx amb aquella sensació que de vegades tens de ser observat. Un cop a casa el vaig posar en marxa i tot estava correcte, tot era al seu lloc. Minuts després va tornar a sonar el telèfon i la veu misteriosa em va comentar si tot estava bé, li vaig dir que si i per seguir-li una mica el rotllo li vaig comentar si l’havia eixugat abans de deixar-lo a la brossa per esborrar les empremptes digitals, docs la troballa l’havia de comunicar a la policia, ell em va dir que sí, que no patís. Li vaig donar les gràcies i ja no m’ha tornat a trucar més (que jo sàpiga). Que? alucinant, no? Com que jo sóc un noi formal no vaig voler aprofitar-me’n de les circumstàncies per tenir dos portàtils, en cara que em va passar pel cap. Vaig trucar a la companyia per explicar l’aventura amb la sospita que potser no es creurien la meva història i imaginant-me la cara del meu interlocutor, però és clar que la història anava a favor dels seus interessos. Què en penseu? Jo m’hi vaig estar capficant per donat un sentit a tot aquest embolic. Hi havia preguntes difícils de respondre. Paga i senyal per provar-lo?, perdre voluntàriament la paga i senyal? Si realment la seva història era certa, per què me l’havia de tornar? Per què tant secretisme i anonimat en el retorn? Si era una ànima caritativa el millor premi per ell hagés estat el trofeu de la devolució desinteressada.

Al final, com que a mi m’agraden les respostes per poder enterrar el tema em vaig muntar una teoria que responia a les meves preguntes: La veu misteriosa era la veu del pare de l’adolescent que havia entrat al meu despatx. Aquest sorprès pel seu pare amb un ordinador portàtil als dits i amb una excusa poc convincent per part del marrec (o no tant marrec), va agafar por al veure que els continguts eren quantiosos i interessants i va decidir tornar-lo. Dins de l’agenda deuria aconseguir el meu telèfon i així va poder contactar amb mi.

La història és ben certa i, com podeu imaginar, irrepetible. A partir de les hores he posat sempre més un inici amb paraula clau als meus portàtils. Em direu per què? doncs tot aquest afer no hagués arribat a bon port si haguessin formatejat el disc dur per tenir accés al portàtil. Sense informació no haguessin sabut el telèfon del seu propietari. La resposta és que és una història irrepetible.