Arran del sitral muntat per la possible anul·lació del títol d’enginyer informàtic a nivell estatal, he tirat un grapat d’anys enrrera. He tornat mentalment al curs 78-79 o millor dit a l’anterior, quan vaig anar a Bellaterra per primera vegada decidit a matricular-me a la carrera d’informàtica juntament amb un company de l’institut. Érem els únics que sense saber-ho, vam prendre la mala decisió de voler agafar una carrera en un moment inadequat. La sorpresa la vam tenir quan a l’adreçar-nos per fer la matriculació ens van dir que enguany (77-78), no hi hauria primer curs d’informàtica.

Al ser novells a la facultat ens vam deixar aconsellar per gent de la casa, ens van recomanar que posats a perdre un any féssim econòmiques ja que d’aquesta manera si a l’any següent es tornava a engegar el primer curs d’informàtica, era, econòmiques, la carrera en la quan ens convalidarien més assignatures. Malgrat que ara tinc una empresa he de confessar que l’any que vaig perdre a econòmiques no m’ha servit de res. Recordo aquell any com un gran forat negre,  partides de ping-pong i xerrades a la cantina.
A l’any següent vam tenir sort i es va tornar a encetar un primer d’informàtica, i és clar, ens hi vam apuntar. Malgrat que aquest any sí que em va servir per tenir una visió de tot aquest món dels ordinadors, el curs en si va ser bastant patètic i desastrós, mancaven professors i a final de curs hi va haver una escavetxina de nassos (no em vull extendre de com estava i està de ben cuidada la tecnologia i investigació en aquest país). Vaig decidir que el món universitari no era per mi i ho vaig deixar. Suposo que l’episodi em va traumar, ja que durant els dos desenis següents vaig somniar inicis de curs on no podia matricular-me on jo volia o que no trobava cap forat per assistir a les classes.
També durant aquesta època i convinant-ho amb la universitat em vaig dedicar a la fotografia i durant sis o set anys m’hi vaig submergir de ple fins que un desengany amorós em va manllevar tota la inspiració i vaig deixar el meu “hobby” aparcat. Dos anys després, degut a la jubilació del meu cap, vaig comprar l’empresa on estava treballant, just després que vaig decidir provar de nou una altra aventura universitària, a magisteri, un altre ram que sempre m’ha agradat i m’ha cridat l’atenció, però coses del destí la universitat no ha estat feta per mi i en aquell curs els últims de la fila per matricular-se eren el grup dels ex-universitaris just on em trobava jo, així que al final vaig comprar l’empresa i em vaig oblidar per sempre més de la universitat.
Feia de linotipista. Als 14 anys vaig entrar a treballar d’aprenent els dissabtes i des d’aleshores i de mica en mica hi vaig anar dedicant cada vegada més hores fins que vaig tornar de la mili, em van assegurar i vaig començar a fer un horari feiner normal. Gairebé deuria ser l’últim linotipista de la història i de ben segur el més jove. En aquest punt tots els meus projectes i aficions d’adolescent semblaven dissipar-se i tot el meu temps l’engolia la meva nova empresa. Primer la linotípia, després el primer gran salt tecnològic em va portar a treballar amb ordinadors Compugràfic d’Agfa, un sistema tancat per fer edició de manera més moderna i així allunyar-me del plom de les linotípies. Tres anys més tard em van venir a veure una gent de Manresa, Centre Gràfic, per oferir-me un sistema obert d’edició que es duia a terme amb ordinadors Apple. Era la segona vegada que sentia el nom d’Apple a la meva vida. La primera vegada me n’havia parlat un amic amb el qual pertanyíem a l’equip redactor d’una revista del poble i jugàvem als escacs. “Tinc un amic a Castellar que fa servir ordinadors Apple i n’està molt content”, em va comentar, “si vols te’l presento”, però tot va quedar aquí.
Els de Centre Gràfic em van fer anar a Manresa perquè conegués els Macs i el programa que m’havia d’alliberar d’Agfa i Compugràfic, dic alliberar doncs, perquè us feu una idea, un ordinador d’Agfa valia 20 o 25.000 euros, i un terminal per entrar text, un PC sense disc dur, pantalla verda i dues disqueteres, m’en van fer pagar 6.000 d’euros (obviament encara el conservo, qui s’atreviria a llençar-lo…). A Manresa em van presentar el SE i el Macintosh IIcx juntament amb el PageMaker que aleshores era de la casa Aldus. Després de veure la demo els hi vaig comentar que no m’interessava. El sistema de Compugràfic, malgrat no ser un sistema amb interfície gràfica era técnicament més professional que el PageMaker, els hi vaig dir textual: “Quan surti un programa que justifiqui verticalment les columnes de manera automàtica us el compraré”. Mig any més tard em van tornar a trucar per dir-me que tenien el que cercava. Vaig tornar a anar a Manresa i em van presentar QuarkXPress 3. Dues setmanes més tard tenia un Macintosh IIcx damunt la taula i pocs temps després un SE. Van treballar juntament amb els Compugràfic durant un any fins que vam adquirir un altre Macintosh IIcs i un Macintosh IIfx. A partir d’aleshores tot han estat Macs.
Tres anys a partir d’aquí, les empreses que treballaven amb scàners professionals se’n van anar totes a l’aigua ja que varen començar a sortir scàners comparativament molt més econòmics i que donaven una qualitat acceptable per la qual cosa tot estudi de disseny mitja el va incorporar a la plantilla i així va ser que sobre l’any 1994 vaig comprar el primer escaner professional per escanejar i reproduir imatges.
Però el meu interès pel Photoshop ja havia començat dos anys abans. Recordant els meus anys d’adolescent on en el laboratori revelavem en blanc i negre i color amb penes i treballs, depenent de líquids i temperatures, quan vaig topar-me amb el Photoshop i el vaig provar m’en vaig adonar que era una eina més que interessant pel tractament de la imatge i amb una versió pirata del Photoshop 3 en anglès (encara no existia versió en espanyol), em passava diumenges a la tarda sencers experimentant amb ell fins a dominar-lo. Va ser en aquesta època quan vaig estar reflexionant de com m’havien anat les coses, les dues aficions estroncades d’adolescència tornaven a fruir en la meva maduresa de manera quasi accidental, gairebé sense proposar-m’ho, i vaig pensar que era una persona amb sort per poder fer el que m’agrada fer. Ara només em falta endinsar-me dins del món de l’ensenyament. Actualment estic impartint cursets de Photoshop i amb tot això de la crisi penso que amb una mica de sort i sense proposar-m’ho també el tastaré de manera més intensa. Ja veieu sóc un home afortunat.

Uff, quina pallissa. En té la culpa en Wolffan (“el de la puta pedra”) amb la seva entrada “L’Estat i l’Enginyeria Informàtica“. M’ha fet recordar la meva època universitària (per cert, les pràctiques les feiem amb fitxes perforades -si (forat), no (no forat)-).