El problema del materialisme d’un món massa materialista, és que, a les coses immaterials se les menys prea o no se’ls hi dona la importància que realment tenen. Dit d’una altra manera (en termes materials), no se les valora com cal de manera econòmica. Des de temps immemorials i ja és un tòpic en els nostres dies, els artistes lluiten contra aquest fenomen de no material=no valorat. La majoria de pintors, músics, dissenyadors, escultors, escriptors, fotògrafs… s’han de dedicar a altres tasques per guanyar-se la vida o a transformar el seu art en un ofici i rebre propostes per encàrrec, deixant la creativitat aparcada o sense rendiment a fora d’hores de feina com un “hobby”.

Aquesta vol ser una entrada de crítica constructiva envers a la no valoració social dels creadors, bohemis, dissenyadors, els inspiradors d’idees o poseu-hi el nom que vulgueu. I agafaré com a exemple del que m’ha esperonat a fer-la, el concurs del logo de mossegalapoma, que ja em va bé per lligar-ho tot una mica (logo, Apple, disseny, creació, material, espiritual…). Vagi per endavant que malgrat el que pugui dir no és més que una crítica constructiva i que l’exemple del concurs del bloc esmentat, pel qual hi navego diàriament, i que serà la cirereta d’aquesta entrada, és l’excusa per tocar el tema al haver-m’hi fet pensar. I per acabar de eximir-me, també he de dir que participaré al concurs sense cap mena de queixa i acceptant les bases establertes de bona gana doncs entenc que la proposta és col·laborativa.

És un punt de coincidència de molta gent que la imatge acurada que dóna Apple als seus productes quant a disseny o fins i tot de la manera que són embolicats per presentar-los al públic, per posar un exemple en quant estètica, té un percentatge important en l’èxit de la companyia i en les seves vendes. Quantes vegades he sentit a dir que el “treballar davant d’un Mac i el seu entorn et fa la feina més fàcil, més còmoda i t’inspira de manera diferent que fent el mateix amb un PC per exemple i fent servir els mateixos programes”. La premisa, així, mirada de manera freda, material i amb poca sensibilitat, és d’una imbecilitat que espanta, …però jo són imbècil, ho sento. “A mi m’afecta treballar en un lloc net o brut, en un lloc endreçat o desordenat, en un lloc ben o mal il·luminat, treballar en un bon ambient que en un mal ambient entre companys, treballar en un espai acollidor, en un espai sense olors, amb unes bones vistes envers la ciutat o la natura, i voltejat de bollicaos sense que ningú et distregui, tot plegat amenitzat amb música de fons que lligui amb el teu estat d’ànim”. Amb un espai de treball així, qui no s’inspira per fer una bona creació? (m’he deixat el temps, “…i disposar del temps necessari”, perquè la inspiració arribi, això és important). Per mi l’entorn influeix a l’hora de tenir una idea més o menys brillant que t’ha de sortir del magí (el coco) o sense filar tant prim a la mateixa feina del dia a dia a nivell de producció i a nivell anímic. L’estètica fa que un producte tingui un valor afegit, i per tant s’ha de valorar. Per crear aquest ambient ideal hi han hagut de treballar molts professionals creadors de molts rams diferents.

Què vull dir amb tot aquest garbuix d’idees?, doncs que de manera indiscutible l’estètica s’ha de valorar perquè té un pes específic dins la nostra societat i l’ha tingut sempre ja que l’estètica és la bellesa d’un moment temporal i la bellesa ha estat i serà sempre valorada pel ser humà perquè és part de la seva essència. També dir que l’origen de la idea, la seva materialització i el autor són com pare i el fill, l’artista mira la seva obra com a part de sí mateix i per tant aquesta hauria de ser inalienable, inalterable i inseparable per l’artista.
Malgrat això l’estètica que valora aquest món materialista, però, és l’estètica que es pot posar dins d’una cadena de producció o l’estètica que generen els “reconeguts artistes” (que el mateix món materialista crea amb més o menys encert), que fan obres úniques que les compren personatges amb recursos dient que fan una inversió. I l’estètica de la cadena de producció repercuteix molt poc sobre l’artista i molt sobre la cadena. Un altre exemple és el dels il·lustradors. Quants il·lustradors amb talent s’han d’arrossegar per les editorials per vendre l’hora de dedicació a la seva obra a una quarta part del preu hora de la senyora de la neteja (amb tots els respectes per ella), i és l’editor qui es forra quan entra la seva obra a la cadena de producció (rotativa). També és veritat que hi ha l’extrem oposat, com és el cas recent de Miquel Barceló que va fer pagar 20 milions d’euros a la ONU per pintar el sostre d’una sala de reunions. Els bons artistes sempre acaben sent genials (i no ho dic per la seva obra, sinó pels seus fets).

Un exemple d’allò més planer amb el que vull il·lustrar el meu raonament a nivell de gent del carrer i que de segur no està fet amb mala fe ni molt menys, és el cas del concurs que he esmentat abans. Veiem part de les bases:
“…DISSENY: Totalment original (no valen plagis eh?)
…Reconeixement AUTORIA: A peu de bloc i en logotip de podcast farem sempre referència al nom del creador
…Cessió de DRETS: L’autor del disseny del logo guanyador es compromet a cedir-nos els drets d’ús tenint en compte el reconeixement d’autoria anterior, i poder-ne fer dissenys derivats.
…PREMI al guanyador: Volem fer samarretes i altres elements de promoció del bloc i del podcast i el guanyador tindrà dret a 2 elements promocionals de forma gratuïta.”

Tenint en compte que el premi, a part dels dos elements promocionals, és l’autoria del logotip premiat, no és coherent el fet de que a les bases hi hagi un punt que digui “L’autor del disseny del logo guanyador es compromet a cedir-nos els drets d’ús tenint en compte el reconeixement d’autoria anterior, i poder-ne fer dissenys derivats.”, ja que aquí hi ha dos conflictes. El primer que els organitzadors no volen un plagi però a les bases diuen que volen tenir els drets per fer dissenys derivats, o sigui plagis del logo guanyador. El segon punt delicat és que si es fan dissenys derivats no queda bé que es posi el nom de l’autor del logo del qual ha estat inspirat el resultat final (disseny derivat), perquè hi ha la possibilitat de que a l’autor no li agradi una variant que no és seva i per tant no voldrà que surti el seu nom d’autoria perquè senzillament el resultat final no és el seu, la qual cosa voldrà dir que renuncia al premi.