Ja ho diuen que en temps de crisi tothom menja sopes i se les pensa totes…
Malgrat que la imatge ens faci pensar amb el famós anunci d’Apple, els trets no van ben bé per aquí. Avui el meu últim convers a Mac, un client de ja fa molts anys i que s’ha passat al Mac, des de fa un parell de mesos, deixant radicalment i pràctica totes les aplicacions de PC (inclús m’envia arxius de numbers, en comptes dels Excels que m’havia enviat tota la vida), m’ha demanat si tenia o coneixia algun tipus de programa per controlar els temps que dediquen els seus treballadors a navegar per internet i afers semblants en temes personals o d’esbarjo no relacionats amb la feina per la qual han estat contractats. Li he dit que ho ignorava i que ja ho cercaria per la xarxa. Com que és un tema que no m’interessa, abans de perdre el temps cercant alguna aplicació que li vagi bé, jo us demanaria si podeu donar-me un cop de mà per si coneixeu alguna cosa que li faci servei al meu client i me la recepteu…

Jo primer li he dit que no coneixia res, però mentre parlàvem m’han anat passant pel cap diferents maneres de controlar al personal i a les seves pantalles. Revisar historials de navegadors, esborrar del disc dur totes les eines vehiculars de la temptació, li he dit que, per exemple, podia connectar-se remotament amb els diferents ordinadors de la xarxa per veure que s’hi estava coent a les seves pantalles. O tècniques més simples com orientar de tal manera els monitors perquè siguin visibles pels llocs de pas i així acabar amb la privatesa física del monitor-operari -paret, el que fa invisible en contingut d’aquest. D’aquesta manera s’ha anat allargant el tema i de la mateixa manera que se m’acudien propostes al seu projecte, també m’ha començat a sacsejar el fet de la violació de la privacitat personal. Com que la conversa l’hem fet per Skype i al meu voltant hi tinc treballadors, aquests no han pogut evitar sentir el que estàvem comentant i hi han volgut dir la seva un cop he tallat la connexió. …Que si no és legal posar càmeres a la feina sense que els treballadors en siguin conscients de que hi són, …casernes de mossos, …càmeres amagades, …pallisses, …que n´ha de fer el cap del que fa el treballador si la feina “surt” …i així tantes coses com vulgueu hem gastat la nostra hora fictícia de dedicació a l’esbarjo d’internet discutint sobre el sexe dels àngels. I m’hi han fet reflexionar.
Un dels raonaments de pes, des del punt de vista d’empresari és el fet d’haver de contractar un nou treballador perquè la feina “no surt” quan, tal vegada, els vuit treballadors de l’empresa imaginària dediquen una hora al dia a navegar o xatejar en plan esbarjo, la qualcosa fa que la seva irresponsabilitat li costi a l’empresa un sou més. Per altra banda fer servir tècniques de les esmentades és violar la intimitat de les persones, malgrat el que estan fent no és correcte. La meva darrera reflexió i la que considero més correcte, és la de vigilar a qui es contracta, si la feina el motiva, si té inquietuds, si se li veuen ganes de superar-se, d’aprendre… i totes aquestes coses que són bàsiques per considerar a un treballador indispensable (cosa no gens fàcil). Un personatge d’aquest tipus ja saps que, perdi més o menys el temps fent el que sigui, el balanç final serà positiu per l’empresa.
No només internet és el culpable de les perdues de temps productiu a una empresa, també hi ha les màquines de cafè, l’hora de la cigarreta, la xerradeta amb pèls i senyals de l’aventura del cap de setmana, les baixes “justificades”, els metges, el recados que s’eternitzen, l’observació del vol d’una mosca (només us heu de posar al dia per algun funcionari de les diferents tècniques existents, ja que l’administració és una escola de grau superior en tot això de l’art de l’escaqueig -malgrat que hi ha sempre excepcions-)… i tantes altres coses que fan que si no ets legal, no ets legal.